Pau i Marc Gasol : “Fitxant pels Chicago Bulls m’he tret un gran pes de sobre”

Què va ser primer: la idea de fer una fundació o la de treballar per millorar els hàbits saludables del jovent?

P.G. : Primer va ser la il·lusió de crear una fundació, i de crear-la junts. De fer una cosa nostra que vagi molt més enllà de les nostres carreres, de les nostres persones, i que vagi evolucionant amb les necessitats de la realitat. I després vam anar ajuntant interessos: els nens i nenes, l’esport, l’exercici, els hàbits saludables...

Els afavorits ocupant-se dels més vulnerables. És un concepte molt ianqui d’ajudar la gent, no?

M.G.: Sí, potser allà és més normal crear una fundació encarada a ajudar la gent a partir de la mancança que pots suplir.

I per què vau triar els hàbits saludables?

M.G.: Perquè van molt lligats amb l’esport, i això ho coneixem bé, per no parlar dels valors que transmet l’esport. Que els nens mengin bé els aporta moltíssim no només a nivell esportiu sinó per créixer sans, contents... Amb això, al final seran millors persones, segur.

Perquè als Estats Units és clarament visible que hi ha un problema de salut pública que ja comença amb l’obesitat infantil.

P.G.: Sí, l’obesitat infantil és un problema considerable... També en els adults és bastant notable... I també aquí està creixent i ens agradaria posar el nostre granet de sorra per frenar-la.

Des que vau arribar als EUA, l’any 2001, ¿heu notat que hi ha una clara consciència que hi ha alguna cosa que no s’està fent bé pel que fa a l’alimentació?

P.G. : Sí, i ja veus canvis notables. Cada cop es mengen més productes ecològics, hi ha més plats vegetarians... Al final, a tots ens agrada viure amb més qualitat de vida i més anys. I és veu clarament que l’obesitat comporta problemes cardiovasculars, està connectada amb la diabetis i, finalment, amb una mort més prematura.

Fa un any que la Fundació Gasol fa activitats als EUA. Quines experiències heu viscut?

P.G.: Vam fer una competició d’estiu entre un Boys and Girls Club de Memphis i un de Los Angeles per estimular els nens a fer exercici... En acabar els vam demanar que fessin una promesa. Per exemple: “Durant un mes no prendré begudes carbòniques” o “Menjaré una peça de fruita per postres”.

M.G.: Aquestes petites promeses acaben convertint-se en hàbits.

Veig un tuit vostre que els deia: “Si penses veure la final de Mundial, pensa a fer exercici abans o després”. La tele i la Play han tret els nens de les pistes i les places...

P.G. : Sí, els avenços tecnològics tenen avantatges i inconvenients. I avui en dia veus nens de parvulari que dominen perfectament l’iPad i s’hi enganxen. Com estimulem els nens perquè deixin els videojocs i surtin a jugar?

M.G. : Una part important de culpa la tenim els pares, no? Ets al restaurant i li plantes l’iPad al nen perquè mengi mentre veu la pel·lícula i tu puguis menjar tranquil. O va al cotxe i li plantes la tauleta... Llavors, tu també, com a pare, has d’incentivar l’“Anem a jugar”, i crear aquestes rutines de sortir a fora.

També heu començat a Catalunya.

P.G.: Sí, ja estem donant suport a un projecte de la Fundació Marianao, a Sant Boi, que és on hem crescut. Estem als programes d’esport i de nutrició, i també de cara al curs que ve. Tenim un projecte amb la Fundació Betsaida, que treballa a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i al Raval, sempre en el terreny esportiu i alimentari.

Ara quan mengeu una hamburguesa haureu de vigilar que no hi hagi un fotògraf a la vora...

P.G.: Amb mesura, tot es pot menjar. Ara bé, no et mengis una hamburguesa cada dia. Pots menjar-te’n una a la setmana i no passa res. Els diem que podem beure una coca-cola, menjar un caramel, un pastís, però no cada dia.

Dic això perquè Michelle Obama treballa en la mateixa direcció...

P.G i M.G. : ...let’s move.

Exacte, let’s move, i el seu marit, que s’havia arribat a emportar Putin a menjar hamburgueses davant les càmeres, ara se n’ha d’estar.

P.G.: Sí, perquè la foto no dóna el missatge que vols transmetre. La Fundació Gasol ja ha contactat tant amb Michelle Obama com amb la Fundació Clinton i l’American Heart Association, per veure en quines activitats podem estar alineats.

Tinc la impressió que tu, Pau, aquesta setmana, t’acabes de treure un pes de sobre molt gros.

P.G.: [Riu.] Tens una impressió... correcta, encertada. Han sigut un parell d’anys complicadets i... ara tenia l’oportunitat d’escollir on jugar, per primera vegada a la meva carrera, pràcticament. I sí, estic molt content en una nova etapa que podré viure, amb nous reptes, en una nova franquícia, nous companys, nova ciutat... moltes il·lusions.

I haver pogut portar la samarreta dels Lakers, guanyar dos anells i ara la dels Bulls.

P.G. : Ara que podia escollir-ho, volia estar en una situació motivant i de poder guanyar. Tant de bo pugui ajudar l’equip a guanyar un anell o dos.

¿El vertigen que vas tenir tenia a veure amb el teu estat emocional?

P.G. : L’estrès afecta qualsevol persona, però el meu vertigen va venir per una infecció de l’oïda interna que em va afectar el nervi. Afortunadament això ha passat i és una anècdota més dins d’una vida meravellosa que he pogut viure fins ara.

A.B.: [Al Marc.] Et va consultar la decisió d’anar als Bulls?

M.G. : Ho vam parlar. Li vaig preparar una bona sorpresa pel seu aniversari. Ell estava en aquest procés, que no és gens senzill... Doncs jo em vaig escapar un dia i mig a Los Angeles sense dir-li res i l’estava esperant en un restaurant. Acabàvem de parlar per telèfon com si jo fos a Memphis i li dic: “Me’n vaig a dormir”. I aleshores entra al restaurant i em veu. Com a germà és molt important poder compartir aquests moments. Tots dos fem la mateixa feina, però puc donar-li un punt de vista diferent, perquè des de fora sempre és més fàcil opinar.

I des de fora com ho veies?

M.G. : Home, el Pau s’estima molt Los Angeles. Hi ha viscut moltes experiències, ha conegut gent que l’ha enriquit moltíssim a nivell personal. Però havia arribat un moment que els objectius de l’equip i els seus com a jugador no coincidien. La franquícia està en un procés de reconstrucció que potser triga cinc o sis anys. Ara se’n va a Chicago a intentar guanyar amb un equip jove, que té molta gana, que això és molt important en el bàsquet, estar amb el ganivet entre les dents. Volen guanyar i moltes armes per fer-ho.

¿I els Grizzlies de Memphis podeu arribar més lluny la temporada que ve del que ja heu arribat aquesta?

M.G.: Hem estat a un pas de la final. Arribar-hi dependrà de cada jugador. Vull dir que cada individu de l’equip ha de pensar a estar el màxim de bé possible i sumar. Quan els altres han de sumar per tu és quan es trenca la balança i res funciona. Si tots sumem per un objectiu comú estic segur que arribarem una mica més amunt.

[Al Pau.] ¿Veus els Grizzlies a la final?

P.G. : Tenen possibilitats. Són un equip molt dur, que treballa molt bé, que es coneixen perquè porten moltes temporades junts. L’Oest és una conferència molt competitiva i no els és fàcil. Però tota la lliga els hi té molt respecte per com juguen. Són perillosos.

Tinc curiositat de saber com han vist dos dels millors basquetbolistes del món el Mundial de futbol.

P.G.: Un Mundial sempre és entretingut passi el que passi. La nostra selecció tenia unes expectatives, no van poder mantenir l’altíssim nivell que havien tingut durant tots aquests anys... L’esport té això, que puges i baixes...

Home, els van eliminar en dos partits...

P.G. : Sí, no s’ho esperava ningú. Si haguessin arribat a quarts de final i haguessin perdut, també “Gran decepción”, “Fracaso”, el que tu vulguis. Però sí que van ser eliminats més aviat del que la gent esperava.

M.G. : Estic segur que els més afectats han sigut ells. S’han passat setmanes preparant un Mundial, són fora de casa, perden dos partits i estan fora... Els primers dolguts i els que pitjor ho passen són ells, d’això que ningú en tingui cap dubte.

¿Vau veure aquells sis minuts en què Alemanya li va fer quatre gols al Brasil?

M.G.: A més, estàvem junts, a Los Angeles, i no ens ho podíem creure.

P.G. : Vam haver de canviar perquè era dolorós...

M.G. : Ens sabia greu pels brasilers, perquè veies la gent, a la grada, desfigurada.

Què ho fa que un equip no pugui reaccionar?

M.G.: Es van bloquejar i van perdre la unió. I llavors van abaixar la guàrdia i els hi van caure cinc directes que els van deixar KO. Semblava un malson, una pel·lícula de por.

I al Leo com l’heu vist?

P.G. : Bé, ha jugat un bon campionat, ha tingut una temporada potser no tan espectacular com les anteriors, però ha sigut una part fonamental perquè la selecció argentina pogués arribar a la final.

Al Mundial de bàsquet, se suposa que Espanya ha de ser per força, com a mínim, a les semifinals, no?

M.G.: Ens ho hem de guanyar, aquí per força ningú ens regalarà ser a les semifinals. A més a més, jugar contra el nostre equip serà la gran atracció. Jugaran millor del que juguen normalment, entraran cistelles que normalment no entren, jugaran encara més dur del que juguen... i serem l’objectiu. Que ens ho hem guanyat a pols, eh?

Quin equip tenen aquest any els Estats Units?

P.G. : Porten un equip més jove però també amb molt talent i perillós.

M.G.: Menys experiència que l’anterior, però de talent físic i tècnic van molt sobrats.

Nois, moltíssimes gràcies.

P.G. i M.G. : Un plaer.