Peio Sánchez: “Estem sent testimonis de molts miracles”

Entrevista al rector de la parròquia de Santa Anna, a Barcelona

La cua del menjar de la parròquia de Santa Anna s’ha convertit en la imatge de l’emergència social a Barcelona. Però no és casualitat. Ja fa anys que Santa Anna és un hospital de campanya que dona esmorzar, assistència sanitària i social i companyia a centenars de sensesostre que es mouen pel centre de Barcelona. Quan la pandèmia ha disparat les necessitats més urgents, Santa Anna sabia com respondre-hi. El rector de la parròquia és Peio Sánchez Rodríguez (Sant Sebastià, 1959). Va estudiar pedagogia, psicologia i teologia a Salamanca i va completar la carrera a Roma, amb una tesi sobre la mort i el més enllà al cine contemporani. Es va ordenar el 1986 i va venir a Catalunya el 1998. El seu pare “és català del carrer Ample”. Va començar en parròquies d’Horta i el Carmel i des del 2011 és a Santa Anna. Intercanvia whatsapps amb el cardenal Omella sobre com està el panorama. Diu que es va fer capellà perquè l’Evangeli el portava a la gent: “I potser perquè tinc espina bífida, tinc una sensibilitat molt gran per a les limitacions. L’espina bífida fa de les seves i sempre he estat delicat de salut, però això sempre pot ser una fortalesa”.

Què ha passat avui?

Una miqueta de tot. Primer, tenim la pressió afegida que estan tancant serveis com el poliesportiu de l’Estació del Nord i el Gimnàs Sant Pau, i això ens porta més persones a la cua. Vam començar amb 30 o 40 persones, després 100, 200, i ara ja n’hi ha 250 que venen a buscar menjar.

És el boca-orella.

Sí, però en tres onades. La primera va ser la de la gent que vivia al carrer i que es negava al confinament oficial perquè els portaven a espais grans, amb risc de contagi o de robatoris, o perquè tenien malalties o dependències i no volien estar tancats. La segona onada va ser la de persones amb economia de supervivència, persones amb sostre. Pensa que a la cua els demanem quines necessitats tenen, i en aquesta segona onada teníem sobretot immigrants sense papers, sense contracte laboral i que després d’un mes de confinament ja no tenien res per sobreviure i venien a demanar aliments. I els en donem, perquè és més important que amb els pocs diners que tinguin paguin una habitació i mantinguin un sostre que no pas que es quedin al carrer.

I la tercera onada?

Va començar a arribar fa deu o quinze dies. És la de gent que té sostre i fins i tot ajudes però no les cobra perquè s’han endarrerit i no té accés a diners. I després d’un parell de mesos sense ingressos ja no ho resisteixen.

El cap de Fotografia de l’ARA, el Xavier Bertral, ha anat a Santa Anna. Em truca per dir-me: “És un drama. La cua va de Santa Anna al Portal de l’Àngel i després s’enfila fins al Banc d’Espanya, a la plaça Catalunya. Avui hi havia discussions perquè els Mossos han detingut dos xavals que portaven ganivets, ha sortit el mossèn fotent crits perquè fessin bé la cua...” Per això li preguntava què passava avui.

Ah... És que hi ha mossos que estan a la cua però de paisà, per evitar baralles o discussions, i crec que hi ha hagut un petit robatori al costat de la Rambla, els mossos que estaven a la cua han detingut un noi, la gent ha deixat la cua per veure què passava, uns s’han posat a cridar a favor del noi sense saber què havia fet, s’ha format un enrenou i he hagut de sortir a procurar que tothom es calmés i els mossos acabessin la feina.

¿És normal que hi hagi algun policia a la cua?

Sí, a la parròquia cada setmana tenim una trobada amb els Mossos per parlar de la situació i de si necessitem alguna cosa. Per exemple, quan buscaven aquella persona que matava gent sensesostre a les nits, van venir a ensenyar-nos fotografies. Haig de dir que tenim bona relació amb els Mossos. En canvi, la Guàrdia Urbana està desapareguda. No m’ho explico.

Què en saben de les persones que venen?

Els fem una enquesta, els preguntem on han dormit. Així sabem que moltes persones tenen sostre. Ens donen el número de DNI o del document que portin, i això va a la base de dades de Càritas i dels serveis socials de l’Ajuntament. Primera conclusió: més de la meitat de les persones que estan a la cua no dormen al carrer. Segona: creix el nombre de dones. Gairebé tenim un 40% de dones a la cua, quan al carrer, normalment, les dones no són més del 15%.

¿La gent s’identifica sense més ni més?

Abans la gent no volia identificar-se, sobretot si tenia antecedents o estava en situació irregular. Amb l’estat d’alarma, la gent s’hi ha acostumat. També és una mostra més que ha canviat el perfil de persones que ajudem. Ja no és el de la marginalitat absoluta. Ara és gent que ha creuat la línia vermella de necessitar menjar i no té les resistències d’altres a mostrar la documentació.

¿Els donen menjar per a tota la seva família?

Sí. Però si és una família que té sostre preferim portar-l’hi a casa un cop a la setmana i que mengin calent. Ho fem a través de la xarxa de famílies que acompanyen famílies. A la cua donem menjar cuinat, però si la gent pot cuinar és millor donar la pasta o l’arròs i que s’ho facin a casa.

¿Com va crear-se aquest servei de les famílies?

Fixa’t, la xarxa la va començar una família que es va dir a si mateixa: “Nosaltres que estem confinats i ho tenim tot ara no podem tancar-nos en nosaltres mateixos i deixar fora els que no tenen res”. I ara són més de 100 famílies que acullen més de 100 famílies amb sostre però amb dificultats greus, que els acompanyen telefònicament per donar-los un cop de mà, o per si cal portar el nen al dentista, o si cal una tauleta per als deures de l’escola o documentació que s’ha d’obtenir per internet, perquè les persones amb pobresa severa no tenen accés a internet. A vegades només truquen per plorar, però almenys és un suport emocional i d’amistat.

D’on surt el menjar?

Tenim aportacions del Banc d’Aliments, de Càritas, d’empreses i de particulars.

I els voluntaris?

La majoria són els que ja teníem permanents. I, per raons sanitàries, a la cua hi posem els nostres voluntaris més joves, de menys de 30 anys. I els més grans els destinem a preparar paquets i a tasques més de papers, per no fer-los córrer riscos.

Ha vingut gent a fer-se voluntària?

Sí, però no podem agafar tothom, per reduir possibilitats de contagi. En tenim prou, de voluntaris. Els més veterans es dediquen a buscar diners per pagar el menjar i també les obres que estàvem fent: unes dutxes i una bugaderia amb rentadora i assecadora industrials, una caldera, una instal·lació per carregar el mòbil, un menjador amb instal·lació per escalfar el menjar... Quan estigui acabat ho posarem en marxa però mantenint la distància social i per torns. Està costant molts diners però tenim donacions de moltes persones.

O sigui que això no és un rector i uns voluntaris.

No, això és una obra col·lectiva que fa anys que dura, però que ara s’ha hagut d’adaptar i de multiplicar. A les nou arriben les furgonetes amb part del menjar que repartirem. A dos quarts de 10 s’obre la porta per al menjar, que a partir d’ara donarem per dalt, per la banda de la plaça Catalunya, per no afectar veïns i comerç del carrer de Santa Anna ara que han obert, perquè la cua és més complicada en un carrer tan comercial. Donem menjar fins a les 11. A les 11 arriben camions amb menjar no cuinat que repartim a la tarda a les famílies. Organitzem el magatzem a porta tancada i dinem a quarts de dues. A quarts de quatre arriben els voluntaris que preparen el menjar del dia següent. I a la tarda venen els cotxes de les famílies que porten menjar a casa de les famílies.

Santa Anna s’ha convertit en la imatge de la pandèmia a Barcelona.

Sí, pel lloc on som. No és qualsevol lloc. És la presència de la pobresa on hi havia el turisme i el negoci de la ciutat, i això provoca com un curtcircuit mental. I, com a parròquia, ja érem una església en emergència, i això ha facilitat molt respondre a l’emergència, perquè el que han fet les esglésies és tancar i tothom a casa. Però nosaltres ja teníem un mecanisme d’ajuda en marxa. No érem una església normal amb un rector gran que no pot fer aquest esforç. Teníem el múscul i l’entrenament per fer-ho. Érem un hospital de campanya que atenia ferits socials. Això ens ensenya que l’Església ha de tenir una altra disponibilitat i fer una reconversió de les estructures per atendre les persones. Nosaltres fem el que fèiem però ara amb distància, mascareta i més necessitats.

¿Li queda temps per a la vida espiritual?

Avui dinant amb els voluntaris els feia broma i els deia que tinc ganes de fer un confinament per estar tranquil, però la proximitat amb la realitat de les persones és una font d’espiritualitat. Ara no tinc temps per a l’acompanyament emocional de la gent i la distància social imposa una certa reserva, perquè si resulta que soc el principal responsable de tot aquest treball no em puc exposar gaire al contacte pròxim amb ningú.

No s’ha contagiat ningú?

No sé si hem tingut una protecció celestial o què, però tots ens hem fet la prova i l’hem passat. Ens ajuda molt el centre de salut de Ciutat Vella.

Per qui o per què prega aquests dies?

Per rostres concrets d’aquests dies. Una dona filipina que treballava en una casa, de minyona, i el marit treballava en una obra. Enviava tots els estalvis a les Filipines per atendre la mare malalta. Es van quedar sense feina i no tenien coixí de subsistència. Tenen tres fills. Ella va començar a patir una depressió forta. I l’ajuda de Santa Anna li ha donat molta força i se n’està sortint. Pensem que la caiguda en la pobresa extrema no és només per a aquells que estaven en pobresa extrema. Avui aquest pas el pot fer qualsevol. Però hi ha moments en què, francament, ho deixo tot en mans de Déu.

Què vol dir?

Que hi ha dies que la impotència que sento és molt forta. Però m’ajuda molt la comunitat. Què puc dir-te de la feina i del compromís del Xavier Morlans, el vicari de la parròquia, o de la monja teresiana Viqui Molins? I molts d’altres que podria anomenar. En aquests moments a Santa Anna hi ha una moguda de relacions i d’implicacions personals que et consola molt espiritualment. És una feina de molts i molt diversa. I estic rebent el millor de les persones. Acostumàvem a dir que els pobres ens evangelitzen, però ara puc dir que també ens evangelitza la bondat que ens arriba de les persones. Ens arriba molta bondat. La resposta econòmica és tremenda. Tenim unes iaies que fan vídeos... Això acaba sent una força interior molt forta. No estem sols. Som testimonis de molts miracles, constantment. No és una cosa meva.

¿Ja ha pogut tornar a dir missa amb feligresos?

Mira, el primer dia que vam poder fer missa la vaig fer per a aquesta xarxa de famílies que t’explicava. Algunes es van conèixer per primera vegada personalment aquell dia. Ja et pots imaginar les emocions. Però t’haig de dir que això dels miracles, a Santa Anna, ja ens passava abans. Fa tres anys va venir un noi que portava una bossa amb una corda per penjar-se. Era un cuiner important, amb un fracàs personal fort. I ara ja fa tres anys que ens ve a cuinar i mengem junts.