Un adult de 43 anys pegant-se fins a la mort amb els aficionats d’un altre equip, a les 9 del matí d’un diumenge, a 600 quilòmetres de casa, ha de ser, per força, el resultat d’una patologia psíquica. I d’una patologia col·lectiva, la de la naturalitat amb què tolerem que els presidents dels clubs comprin la seva tranquil·litat a costa de la por de tothom, que emparin borratxos, drogoaddictes i delinqüents i els facin passar com a grades d’animació. Afegim-hi els dirigents de l’Atlètic i el Dépor exculpant-se mútuament, donant el condol als familiars, i la Lliga de Futbol dient que el partit no es va suspendre perquè trucaven a la Federació i no contestaven. Res comparat amb la pena infinita pel fill, el dia que entengui com va morir el seu pare.
