06/05/2013

Que passi el líder, sisplau

2 min
Tito Vilanova en la roda de premsa posterior a la derrota contra el Bayern.

Amb la primera trompada i fidel al seu escut (una olla), el Barça ha començat a escriure el primer capítol del futur en forma d'angoixat dubte existencial: ¿revolució, renovació o migdiada llarga?

La resposta dependrà de com de gros considerin que és el problema els que l'han de resoldre, que són Rosell, Zubi i Tito. Ja els dic ara que si a un club amb la solidesa i la plantilla del Barça, més la Lliga d'aquest any, li han de començar a tremolar les cames és que no hem entès res de la transformació en referent mundial que el Barça ha protagonitzat els últims cinc anys.

Però, alhora, es prenguin les decisions que es prenguin, no li prenguem el pèl al barcelonista. No som al vestidor, ni veiem els entrenaments, però la segona part d'aquesta temporada no ha deixat d'emetre senyals que convindria no dissimular. Per exemple, el trist partit de Milà o els gols poc perdonables als minuts finals.

Resulta desconcertant sentir Piqué, després de perdre per 0-3, afirmant que s'han de prendre decisions. És com l'acudit del metge que deia "Faci-s'ho mirar". Tan desconcertant com sentir el seu entrenador contestant-lo en públic, i afirmant: "Al final em fa l'efecte que estem malament físicament, i no és així", quan l'equip va ser escombrat pel Bayern a cada pilota. A part que si no era el físic, encara pitjor, què era?

Tampoc no sabem per què el capità Puyol va decidir desaparèixer per operar-se quan venia l'hora de la veritat, ni per què Valdés se'n va d'una porteria on podria continuar passant a la història. Ni sabem per què Tello i Bartra juguen menys del que mereixen tenint en compte el seu rendiment, especialment comparat amb el dels companys amb qui competeixen per un lloc a l'alineació. Ni que el problema de l'encaix de Cesc pugui ser despatxat amb un "quan tot l'estadi està callat, quatre xiulades s'escolten més", artifici dialèctic de la potència d'una piula. Una cosa és respondre amb calma i una altra fer veure que no hi ha un problema amb un jugador que juga per sota del que se n'ha d'esperar.

Tampoc no prenguem el pèl a la gent amb aquesta lamentable obsessió de culpar el passat dels problemes del present. Com ara llegir que Tito ha de fer ara la feina bruta que Guardiola no va voler fer. ¿De debò es pot acusar Guardiola de covardia després del seu pas per la banqueta, mesurable a la sala de trofeus? I sobretot, soluciona el problema? El mateix Tito ha recordat que Cruyff es va equivocar amb la renovació de la plantilla el 94. ¿No hauria de ser algú, no ho sé, posem que del Madrid, el que burxés en la història de les equivocacions del Barça, sobretot quan els mèrits dels esmentats són de dimensions refundadores?

L'autèntica revolució que demana el moment és allò tan malauradament infreqüent en la vida del club de respondre amb un lideratge que no transmeti acomplexament, por ni revengisme. Els èxits del passat mai no poden ser ni una excusa, ni una llosa, sinó la pròxima frontera que cal conquerir. Potser no són capaços de creure-ho, però fins i tot els pocs que no els van votar desitgen que l'encertin.

stats