Raimon Puigjaner: “Els mercats som nosaltres”

A què es dedica la vostra empresa?

En un llenguatge molt planer, es tracta que els més afectats pels impactes que genera l’economia siguin part de la solució i que la seva activitat informal pugui ser negoci.

Un exemple?

Vam començar aquí a Barcelona analitzant la situació d’aquests senegalesos que van pel carrer recollint ferralla. Són més de 300. L’Ajuntament de Barcelona va demanar-nos que imaginéssim escenaris de negoci viables. Al món en desenvolupament hi ha moltíssima gent que es dedica a recollir escombraries, fins i tot amb els fills petits, no escolaritzats. No s’ha treballat gaire a l’hora d’enfocar-ho des del punt de vista del negoci, i és en això que hem volgut entrar, perquè és l’eina que els permet més independència. Es tracta de donar-los formació sobre el tipus de materials que recullen o poden recollir; d’argumentar les quantitats i buscar la cadena de compradors que augmentin els ingressos, d’ensenyar-los a crear equips i gestionar els comptes de l’empresa perquè els surtin els números. Això els dóna poder de negociació i els permet dirigir millor la seva vida, i alhora descarrega les famílies de la tensió que es deriva de fills no escolaritzats o amb problemes de salut perquè fan aquestes activitats.

¿Però aquest plantejament no implica rendir-se a l’evidència que sempre hi haurà gent que remenarà entre les escombraries?

Sí, a l’empresa sovint sentim com una rebel·lió contra el sistema, però pensem que el primer pas és intentar millorar coses amb les eines que tenim. El sistema en què vivim té un llenguatge que tothom entén i amb el qual es pot treballar: el llenguatge dels diners i els incentius.

Però, idealment, vosaltres voldríeu que aquestes persones deixessin d’anar pel carrer recollint ferralla.

I això comportaria que no generéssim residus, però de residus encara en generem. Idealment voldríem que aquestes persones adquirissin capacitats de desenvolupament i formes de vida que els generin ingressos. A Bolívia tenim un projecte amb dones que recullen residus que han aconseguit que els posin publicitat als carros. Pot sonar malament, però la societat ja no les veu com persones brutes que van fent una feina desagradable, sinó que comencen a ser acceptades al carrer. I tenim el cas de l’abocador d’Asunción, al Paraguai, aquell que va crear una orquestra de nens que toquen amb instruments musicals fets de residus. Aquests nens i les seves famílies viuen a l’abocador. Esperen que els camions descarreguin les escombraries, les agafen i les venen. I en viuen fins al punt que hi ha un sistema de castes intern, amb tres categories de recol·lectors: la A, la B i la C. Els de la A són els primers a triar. Tenen mitja hora, i així successivament. Des d’un punt de vista humà és molt dur i, a més, crea problemes a la mateixa empresa concessionària, que té un tap a l’entrada de l’abocador que li resta operativitat. El nostre projecte pot beneficiar alhora el concessionari, que vol que el negoci li vagi bé, el municipi, que vol que la recollida funcioni, i els mateixos recol·lectors, que viuen d’això. L’objectiu d’aquest projecte, que esperem que comenci l’any que ve, serà ordenar l’activitat i que els tres actors hi surtin guanyant.

Increïble.

Sí, la meva opinió és que el sistema on vivim està esgotat. Generem uns impactes que repercuteixen negativament en la mateixa economia. Això es veu clar amb els efectes del canvi climàtic. La inacció respecte a l’actuació humana en el canvi climàtic ens pot costar entre un 5% i un 20% del PIB en les pròximes dècades. A pluges i sequeres més intenses, més diners gastats en infraestructures, l’activitat diària canvia, no es pot conrear igual, etcètera.

Quan deies que per a tu el sistema està acabat, ¿vols dir el sistema que necessita un 3% o un 4% de creixement anual perquè l’economia vagi bé?

Més que creixement, diria desenvolupament que ens faci perdurar en la societat. A vegades parlem de sostenibilitat per emmascarar coses. La sostenibilitat significa perdurar en el fons, i seguir creixent a certs dígits actualment té límits naturals. És veritat que hi ha un desenvolupament tecnològic important. Fa poc, Tesla, l’empresa nord-americana de cotxes elèctrics que cotitza al Nasdaq, va treure al mercat una bateria de liti que emmagatzema energia i la captura amb plaques solars, i això ens pot donar més capacitat per generar electricitat a casa i esquivar els pics de consum. Poden venir respostes així, però està científicament provat que la Terra té uns límits de producció. Per exemple, al mes d’agost esgotem els recursos que el planeta pot regenerar en un any.

Vist així, què vol dir per a tu la paraula competitivitat?

Els mercats som nosaltres. Si nosaltres canviem els hàbits de consum (el que li exigim a l’oferta) la paraula competitivitat canvia de significat. Jo sóc competitiu si l’efecte social de la meva activitat satisfà el client. És veritat que avui l’oferta més socialment i ambientalment responsable ha d’intentar ser competitiva en el preu. A escala planetària la cosa canvia una mica més: les marques que coneixem s’adrecen més o menys a un 20% de la humanitat; el 80% no consumeix el que consumim nosaltres. Vivim en economies que ens reclamen pagar bastants més diners pels productes i ens sentim tensionats. Hi ha un mercat desatès que és el de molta gent i poc marge, i això també hauria de ser un motiu de reflexió per a les empreses.

Quina mena de reflexió?

Mira Volkswagen. La immediatesa en els resultats. Probablement, en moltes empreses els treballadors estan pressionats per arribar a uns objectius i els han d’assolir com sigui. Si a final d’any no els has assolit, cap tallat. Aquests incentius perversos provoquen situacions com les vistes a Volkswagen. En el món actual passa bastant sovint: els incentius no són els adequats. Perquè una economia de lliure mercat et genera molts més incentius, però també desequilibris.

Per tant, per a tu, l’incentiu principal seria aconseguir això que n’has dit el desenvolupament perdurable.

Sí, que la societat on som perduri, que perduri amb nivells d’equitat, o sigui, que ens hi sentim bé. Es tracta de buscar equitats que perdurin.

Us heu reunit amb el Barça. Què n’esperàveu en matèria de desenvolupament perdurable equitatiu?

Que aquesta passió que desferma s’utilitzi per despertar actituds positives i pràctiques que generin impactes socials i ambientals. Que el Barça sigui una inspiració, que vulguem dedicar una part del nostre temps a fer alguna cosa per millorar la vida d’algú o generar un impacte ambiental més lleu. Vejam, el Barça és un club de futbol, no és una ONG, però al món la gent és del Barça mentre guanya, després ja veurem. I quan s’acabin les victòries, què li queda al club? Doncs aportar altres actius en benefici de la pròpia institució.

Pensant com penses, als EUA et deus sentir un dissident, no?

No, dels EUA n’adoro i en detesto coses. Però allà hi ha un moviment d’empreses socials espectacular. Fixa’t en aquesta història, que val la pena: tres americans tenien una empresa de vambes que es deia AND1. Era la marca de sabatilles més venuda darrere de Nike en el món del bàsquet, i durant molt de temps. Va tenir una situació financera complicada, i al final va ser venuda. Però aquesta empresa incorporava bones pràctiques socials i ambientals. Tenien els treballadors ben remunerats, amb programes de formació interna i d’altres per si les famílies tenien problemes. I intentaven que els impactes de la producció en el medi ambient fossin limitats o zero. Els nous inversos van eliminar moltes d’aquestes despeses i van comprar l’empresa per 250 milions de dòlars. O sigui, els fundadors tenien la vida solucionada. Però van dir: “Ara què ens motiva? Ens motiva que si algú té un cas com aquest no li passi el mateix”. Quina és la manera perquè no passi, segons ells? Que els estatuts de qualsevol empresa incorporin que l’empresa no es deu només als accionistes, sinó als treballadors, als clients, als proveïdors, a tots els agents que hi giren al voltant. Van començar a fer lobi, a nivell estatal i nacional, i van aconseguir que s’aprovés la llei de les benefit corporations. Empreses que tenen ànim de lucre, però amb bons impactes socials i ambientals. I això ja funciona en més de 15 estats com a mínim. Però després van pensar: “Si aquest moviment el volem fer internacional, què podem fer?” Es van inventar una certificació d’impactes socials i ambientals. Van saltar al Canadà, després a l’Amèrica Llatina, a Europa. Ara toca Àsia i després vindrà l’Àfrica. Ja hi ha al món 1.400 empreses que han passat aquesta certificació.

Digue’m tres comportaments que contribueixen a un desenvolupament perdurable i equitatiu.

El primer, l’empatia, sentir que ets a prop de la realitat d’un altre. El segon, la persistència i el compromís amb les conviccions. I el tercer, la transparència i l’honestedat, cobrir-nos menys, que les nostres relacions siguin més veritables.