Rosa Maria Calaf: “La dona està patint un retrocés i encara no ha arribat al poder”

D’on li vénen aquestes ganes de veure món?

Tot el que he fet ho he pogut fer gràcies al suport de la família. Em van enviar a estudiar francès als estius quan tenia 13 o 14 anys. Estem parlant dels anys 50, una nena... No era gaire habitual. Crec que allò em va anar creant la necessitat de comunicar que a l’exterior hi havia maneres de viure diferents, de fer aquest pont entre el que passava a fora i aquí.

Com és que va muntar TV3?

Jo era a TVE, a Madrid. Havia fet de tot: 300 millones, Informe semanal... I Presidència de la Generalitat va demanar a diferents persones projectes per fer una televisió de Catalunya. I l’Alfons Quintà i jo en vam presentar un. La meva idea era una televisió molt a l’americana, molt àgil... Tot el que no era Televisió Espanyola [riu]. Sabíem què no volíem fer. Amb uns informatius forts, un entreteniment de qualitat, absolutament no regional i no elitista. La Generalitat ens ho va encarregar i ho havíem de fer en un any. Del setembre del 82 al setembre del 83. Quan vaig dir a Madrid que volia una excedència, em preguntaven: “Què fareu, una televisió per a classes de català i sardanes?” I jo deia: “Sí, ara ho estem pensant...”

I van comprar Dallas.

I sobretot vam dissenyar una programació molt a imatge del que es feia a Europa. Els periodistes feien servir la càmera... Recordo quan vam anar a escollir els terrenys de Sant Joan Despí, que no hi havia res al voltant. Vam dir: “Això és a fora però a prop, amb bona comunicació per estar immediatament a la ciutat, no com Sant Cugat, perdut qui sap on...”

I per què no s’hi va quedar?

Perquè a mi no m’agrada manar als que fan la televisió. A mi m’agrada fer-la a mi.

Vostè no era de Convergència.

No, no he sigut mai de res [riu]. Recordo que a la primera o a la segona reunió vaig dir: “Si començo a tenir interferències polítiques me’n vaig”. I em van donar garanties que no. De fet, recordo el programa inaugural...

El 10 de setembre del 1983...

...que hi havia unes salutacions, del rei en avall, i aquí sí que van començar a trucar perquè tothom hi volia sortir. Tothom hi tenia 20 segons excepte el president Pujol, que havia de parlar un minut i mig o dos. A la primera gravació li surt un missatge de cinc minuts i li dic: “President, no pot ser. Ho hem de repetir més curt”. Ho repetim però em diu: “És que jo hauria de parlar més”. I li dic: “No, perquè si tothom parla poc i vostè parla molt, tothom pensarà que és un pesat”. I em diu: “En això tens raó”. I vam pactar que a la mitja part del Barça, des de la llotja, diria alguna cosa més... [Riu.]

TV3 és com se l’havia imaginat?

A TV3 me l’estimo molt, i ha agafat vicis dels que jo abominava, possiblement massa burocràcia o interferències en certs moments, però la qualitat s’ha mantingut molt per sobre d’altres autonòmiques. I en internacional, que és en el que em fixo més, s’han fet i es fan coses molt bones.

¿Com es va quedar quan Pujol va reconèixer que tenia diners no declarats a l’estranger?

Em va fer molt de mal, perquè dius: “Això no pot ser”. Esclar que això no invalida les coses bones que ha fet, però sí que les enfosqueix.

D’una tele amb tres canals a l’infinit digital. Ho aprofitem prou?

El control de la informació es fa tant per excés com per defecte. Sovint tenia la mateixa sensació de no saber què passava als Estats Units i a la Unió Soviètica. Als EUA et trobaves una allau d’informació però només de segons quins temes. Com a periodista, havies d’estar-te preguntant contínuament: “Per què parlen d’això, ara? On és allò que haig d’explicar, l’invisible que haig de fer visible?”

Els polítics admeten que la política ha perdut davant de l’economia. ¿El periodisme també?

Aquesta és la clau del moment, sincerament. Hi ha una promiscuïtat extraordinària entre poder econòmic, polític i mediàtic. L’exemple és Itàlia amb Berlusconi: la mateixa persona tenia tots tres poders. I què passava? Doncs que els italians no sabien de la missa la meitat perquè s’informava de tot en funció d’uns interessos que no són l’interès comú. Tot això va començar als anys 80, amb Reagan i Thatcher, amb la idea que l’autoregulació del mercat funciona. Doncs no, no sempre funciona, perquè l’ésser humà és com és, i no tothom fa les coses com cal. I el problema és el pensament únic que vol fer creure que les coses són així i no d’una altra manera. I això ens porta a la gran pregunta: a qui beneficia?

És la pregunta més important?

Això m’ho van ensenyar a dret. Recordo la lliçó inaugural del doctor Pi i Sunyer. Ens va dir que quan hi ha un delicte sempre s’ha de buscar a qui beneficia. Cal esbrinar qui mou els fils del que passa. No vol dir que sempre sigui possible trobar-los, ni que tu tinguis la capacitat de poder-los trobar, però la clau és fer-se preguntes. És a dir, no creure’t tot allò que et diuen ni, fins i tot, tot allò que veus.

Segons aquesta frase, a qui beneficia el que passa al món ara mateix?

A grans grups econòmics que han fet una societat que volen que sigui de gent que produeixi i consumeixi, però no que pensi. Una societat que no posa la persona al centre de l’interès, ni es mou per fer el bé a com més gent millor. Un director de la televisió francesa, la TF1, va arribar a dir que el paper de la televisió és donar a les empreses l’audiència per als seus anuncis... Això no pot ser, perquè no és el mateix fabricar sabates que un mitjà de comunicació. Tot això va minant la capacitat crítica de la societat per fer-se preguntes, i cal tenir clar, i ho hem d’inculcar als joves, que quan reps un missatge te l’envia algú amb alguna finalitat. Que pot ser fantàstica, no hi ha cap problema, però que pot ser que no ho sigui. No t’has de creure les coses així com així.

De què està més orgullosa?

Uf, que difícil! Potser d’haver tingut clar des del començament que havia de posar la dona i els drets de la dona com a protagonistes de la informació. Allà on he anat he vist que la columna vertebral són les dones, i que són les que fan que la gent pugui menjar en situacions de conflicte i de catàstrofe. Al nostre entorn la dona està patint un retrocés. Es torna a valorar l’aparença física, i a intentar fer veure que sí, que la dona ja hi és. Però al poder no hi és. Quantes dones hi ha en llocs clau del poder econòmic?

A risc de ser reduccionista, potser volen ser mares.

Perfecte. Però això s’hauria de combinar, perquè els homes també volen ser pares i, aleshores, per què és diferent una cosa de l’altra? Al Tercer Món, al món de tercera, es vol fer creure a la dona oprimida, violada i negada que no hi ha res a fer. En canvi, al Primer Món o món de primera ens diuen: “Per què parleu de feminisme si ja podeu anar a la universitat, tenir la feina que vulgueu, entrar i sortir soles...” A unes els diuen “No hi ha res a fer” i a nosaltres “No s’ha de fer res perquè ja està tot fet”. I cap de les dues coses és certa. ¿I saps una cosa? Sovint em trobo en una situació que mai m’hauria imaginat: dones que em diuen que he sigut “un exemple”. Aleshores et sents contenta d’haver tingut aquesta percepció.

¿Vostè no ha tingut fills perquè ha abraçat el periodisme com una monja abraça la religió, diguéssim?

[Riu.] Sí, crec que sí... És curiós perquè la meva infància va ser molt feliç, però quan jugàvem a papàs i mamàs sempre deia: “No tindré mai fills”. Per què? Doncs no ho sé... Però sempre vaig tenir molt clar que volia una feina que servís i a temps complet, o sigui, que semblava molt irresponsable combinar-ho amb una família tradicional. Perquè si tinc uns fills serà per ocupar-me’n, no? Una altra cosa són els meus companys, la meva vida personal. Perquè som adults i et coneixen com ets. Lo tomas o lo dejas.

¿I en tots aquests anys no ha perdut mai aquesta convicció?

Mai. De vegades he tingut dubtes, perquè ho he hagut d’explicar contínuament. Jo deia: “No tinc fills perquè no vull”. Però et miraven així com dient “Alguna cosa li deu haver passat” o “Ja n’aprendrà”. O gent de bona fe que em deia: “Potser te’n penediràs perquè quan siguis gran...”

¿Això dels cabells de colors va ser cosa del Llongueras?

Sí, totalment. Va veure des del començament que jo era una persona molt transgressora, i em va fer una imatge transgressora. Vaig tenir alguna discussió amb algunes companyes de la lluita feminista que em deien: “És que aleshores sembla que et preocupes de l’aparença i hi hauries de donar menys importància...” I altres em deien: “Si no fumes i no beus, si no entres en la dinàmica masculinitzada, no t’acceptaran els companys”. Sempre dic que no veig què té a veure una cosa amb l’altra. No he fumat mai. De jove, el pare em va dir: “Tu fes el que vulguis. És dolent, és car, no serveix de res, però tu mateixa”. La personalitat es demostra fent el que vols fer, no el que els altres volen que facis.

¿No troba genial que Eugenio Scalfari entrevisti el Papa, no prengui notes ni el gravi perquè diu que vol “entendre el personatge”, i que quan ho té escrit ho enviï al Vaticà i el Papa no ho llegeixi i li digui: “Confio en vostè”? ¿No és una història extraordinària en temps de comunicació mil·limetrada del poder?

El més important és la segona part, el “Confio en vostè”. La credibilitat per a un periodista és el valor essencial. I això és el que determinats sectors volen que perdem, perquè ja no serem res. I això és el que hem de defensar, i només es pot amb periodisme de qualitat i compromís. Si no... malament. Una societat mal informada és molt difícil que pugui defensar els seus drets.