De tots els prodigis que la política ens tenia reservats, un dels més grans és que hi ha un partit espanyol que per pactar la formació d’un govern posa com a condició que l’estat autoritzi un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. I no és un partit qualsevol: és el segon en nombre vots, n’ha tret el 20% –una mica més que el PSOE–, sumades les diverses agrupacions territorials amb què s’ha presentat.

És sorprenent que el mateix país on es fan boicots a productes catalans hi hagi cinc milions cent vuitanta-nou mil persones que votin un partit amb aquest programa de plurinacionalitat. Però, esclar, gairebé un milió són vots de Catalunya. Podem ha guanyat a quatre províncies: dues de catalanes i dues de basques. A Galícia ha tret el 25% dels vots.

Per a quants d’aquests votants el referèndum català era el més important? Suposem que per a pocs: Podem és fonamentalment la marca de la indignació, del 15-M, la dels que s’han empoderat perquè ja no esperen gaire de la socialdemocràcia llunyana, allà. Tot el contrari de Ciutadans, el favorit de ‘The Economist’, el “Podemos de derechas” a qui se li veu massa el llautó de l’Íbex-35 en el vent de cua que l’ha portat a ser el quart partit d’Espanya.

I, amb tot, la irrupció del referèndum a la vida política espanyola, encara que no s’arribi a celebrar a curt termini, representa un primer pas cap a normalitzar-lo. Encara més, dos polítics de tan marcat accent social i menys interessats en la qüestió territorial com Iglesias i Colau han entès que per guanyar a Catalunya cal posar totes les urnes, també la de la consulta, i en això han deixat en un acudit la proposta del PSC de portar el Senat a Barcelona.

Algú podria dir que aquests cinc milions de vots llargs de Podem a Espanya són menys que els set milions del PP, i molts menys que els 16 milions de vots de PP, PSOE i Ciutadans, el bloc constitucional.

Però darrere les xifres hi ha persones. Mirin aquests mapes: són els de la suma PP-PSOE. En verd allà on sumen menys: Catalunya, País Basc i València. PP i PSOE a Espanya han perdut més de cinc milions de vots, superen justet la meitat dels vots, i com explica avui el politòleg Jordi Muñoz, s’enfonsen a les zones més urbanes i resisteixen millor a les àrees rurals i de població envellida, províncies amb percentatges molt elevats de població inactiva i lluny dels principals centres d’activitat econòmica.

No és que aquests vots valguin menys, però són, precisament, els de l’Espanya del futur.

Tot i així, Rajoy demana a PSOE i Ciutadans que s’abstinguin. Ciutadans ja li ha dit que sí, i el PSOE, de moment, fa el ronsa. I ho fa en nom de dos valors: la Constitució i els mercats. En nom de l’estabilitat.

Això és enganyar-se. No hi haurà estabilitat sense solució per a Catalunya, una solució real, no cosmètica.

I no ho dubtin. Si hem arribat fins aquí, si un referèndum per la independència de Catalunya és a la taula de condicions, és perquè Catalunya ha parlat clar i massivament, i el 48% de la gent ha dit que se n’anava.