Ray Bradbury a la Moncloa
El despatx del costat de TV3 a Washington l'ocupa la RTR russa des de ja fa temps, i això ha creat aquella confiança entre veïns que fa que quan ve el carter li firmem el rebut del correu certificat si ells o nosaltres no hi som. Aquests dies, els russos no hi eren: van anar a corre-cuita a Califòrnia a cobrir l'enterrament de Ray Bradbury. "Tant interessa la notícia a Rússia?", els vaig preguntar, intrigat, ahir al matí. "Doncs sí, Fahrenheit 451 era superpopular allà. Durant l'URSS el govern deixava publicar aquestes novel·les per demostrar els nivells de censura mental a què podien arribar les societats capitalistes". Somriures. Somriures entre condescendents i culpables, perquè encara que és veritat que no s'han vist bombers esperitats anant a cremar llibres, d'episodis de censura mental en democràcia en vivim a cabassos. Sense anar més lluny, ja fa dos dies que el govern espanyol ha tornat al mode " hay dos líneas ".
Dissabte De Guindos va desplegar la seva comunicació brusca i autoritària ("A veure com explico això, jo") i ahir Rajoy va alimentar per unes quantes dècades més el prototipus del nacionalisme testosterònic del " Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos ", amb el recital d'"Això és molt bo per a l'euro", "Això d'ahir forma part d'un pla global", "La situació és la que és", "Escolti, això que li donin a un una línia de crèdit...", "Escolti, no es pot viure així", "El govern sap el que ha de fer" i el doble salt mortal d'"El que no té sentit és dir mentides a la gent". Que traduït pel New York Times i la resta de la premsa mundial va ser: "Responent a la crida creixent i urgent de tot Europa i dels Estats Units, Espanya va acceptar ahir un rescat per als seus bancs sense fons".
Quina veritat creu el govern espanyol que pot ocultar quan aturats i retallats ja fa temps que som al cap del carrer, i el món sencer està mirant? I Rubalcaba, què sentia ahir quan deia que "és una mala notícia per a Espanya, perquè deteriora la imatge del nostre país"? ¿El govern de Zapatero, del qual va formar part, no va contribuir al deteriorament que ens ha portat fins aquí? ¿Cal recordar que el PSOE va entomar fa sis mesos el pitjor resultat de la seva història recent?
Aquests dies tothom s'omple la boca de creixement. ¿Vigilarà l'Eurogrup que la línia de crèdit de 100.000 milions serveixi perquè flueixi una altra vegada el crèdit, com el seu nom indica? I tothom parla de transparència: ¿sabrem els noms i cognoms dels responsables polítics i financers del forat multimilionari, especialment a les caixes, i n'hauran d'afrontar alguna responsabilitat?
Si al malestar econòmic la democràcia hi afegeix malestar moral amb el seu "dèficit de veritat" (Jon Sobrino), el resultat és una societat irrespirable.
No sabem si aquest rescat és un pas cap a la sortida del túnel, però la manera com s'ha explicat és un retrocés, més digne d'un personatge de Bradbury que es passarà el diumenge mirant el tenis i el futbol que d'un govern que mira als ulls dels ciutadans. O és que no els pot aguantar la mirada?
