Misc 07/09/2015

Reconèixer Catalunya. L'editorial d'Antoni Bassas

3 min

Divendres vaig ser a Palma, convidat pel Cercle d’Economia de Mallorca, per parlar del 27-S. Vaig notar una gran complicitat en bona part dels assistents. Els parlava de com hem arribat fins aquí, i els assistents em parlaven de la manifestació d’ara fa dos anys, quan cent mil persones van sortir als carrers de les Illes en protesta contra l’agressió lingüística del govern Bauzá. Al final de l’acte vaig veure en els ulls, en les mirades dels assistents una lluentor intensa que m’era familiar: la del que ja no permetrà que l’ignorin mai més. La del que defensa el seu dret a ser reconegut, que és exactament el que ha passat a Catalunya.

No sabem què passarà el 27-S, però sí que sabem una cosa que ja ha passat: l’unionisme ha acceptat el plebiscit, PP, Ciutadans i PSC han començat a centrar la seva campanya en el ‘no’ a la independència. Han reconegut que al davant hi ha una intenció de vot supermobilitzada, guanyadora, a la qual cal respondre a les urnes.

Però fixin-se també que el verb ‘reconèixer’ és en dos pronunciaments significatius del cap de setmana. Felipe González va parlar de reconèixer Catalunya com a nació i Pedro Sánchez va parlar ahir a Tarragona de reconèixer Catalunya, això sí, “como pueblo singular”. Ara no entrarem ni en el fet que González estava esmenant un error ni que Sánchez ni sigui capaç de liderar el PSOE cap a l’estat plurinacional i es quedi en formulacions com aquesta del “pueblo singular”, que, francament, el 2015 es queden molt curtes, per dir-ho suaument. Ara no hi entrem, parlo del fet de reconèixer.

A la seva manera, el PP també ha fet un acte de reconeixement que té un problema a Catalunya quan proposa una reforma exprés del TC. Exprés i ‘ad hominem’, pensada per Artur Mas, si després del 27-S tira endavant l’estat propi. Una reforma en la qual s’ha quedat sol. ¿I volen més acte de reconeixement del problema plantejat aquí, que el que fa Rajoy quan ha de demanar a Merkel i Cameron que es pronunciïn sobre Catalunya? No té alguna cosa de fracàs, haver d’anar per les cancelleries a demanar a altres primers ministres que l’ajudin a treure les castanyes del foc, en comptes de venir a fer política a Catalunya?

Com més mesos han passat i com més s’acosta aquest 11 de Setembre, divendres, en què començarà la campanya, més se’m fa evident que aquest procés que va començar lentament i que ha acabat sent una grandíssima bola de neu és la resposta d’una societat adulta que no accepta parlar des de la submissió, que no vol ser una part d’un estat si la perjudica més que la compensa. Que a Catalunya hi pugui haver una majoria electoral favorable per la independència no és tan sols una transformació històrica en la manera com ens percebem nosaltres mateixos, sinó també com som percebuts a Espanya i al món. Ara Espanya ha de decidir si no vol ser repensada, o si accepta que el món ha canviat per a tothom, també per a ella, que amb el poder no en tindrà prou si no l’acompanya d’autoritat. Espanya ha de decidir si creu que ja és moderna perquè en comptes d’enviar l’exèrcit enviarà un advocat de l’estat o ho és perquè és capaç de renovar el contracte social amb els seus ciutadans, que són diversos.

El procés té una enorme càrrega mobilitzadora, transformadora, va en els signes dels temps: la societat catalana ha accelerat el temps polític quan la política no l’ha servit adequadament, com està passant ara mateix a Europa amb els moviments, aquí i allà, per acollir refugiats sirians.

No ho dubtin: la manera més útil que tenim per canviar les coses és continuar insistint a ser reconeguts. Com han fet tants pobles i tants col·lectius humans al llarg de la seva història, que han acabat guanyant un futur amb dignitat.

stats