Dissabte a la nit vaig acabar de confirmar que, en contra del que afirma el manual, els missatges de Twitter tenen molt més de 140 caràcters. Mira que han de ser breus, els textos, i, en canvi, quanta lletra que porten entre línies.
Llegits en la seva literalitat, la majoria de tuits de dissabte a la nit eren una educada celebració blaugrana perquè el rècord de les sis copes en un sol any continuaria en mans del Barça en solitari gràcies a la derrota del Bayern Munic en la final de la Supercopa alemanya. Però el subtext era una irreprimible expansió, una barreja de riallada i botifarra, fàcilment resumible en disset caràcters: "Guardiola, fote't". I si Mourinho et guanya la Supercopa europea, millor.
El Barça i jo som així, senyora. No tenim secció d'escacs, però ens encanten les simultànies. No contents a jugar contra el Chelsea de Mourinho, el PSG d'Ibra o el City de Soriano-Txiki, ara també juguem contra el Bayern Munic. Juguem contra tot i tothom, cada diumenge. Juguem contra presidents, entrenadors o porters del passat, i com més hagin fet pel club, més en contra hi estem. Ens fem dels equips més insospitats, a mort. Aviat constituirem la penya barcelonista del Borussia de Dortmund. I, sobretot, ens encanta equivocar-nos d'adversari. Sobretot si podem deixar escapar algun calbot, com la d'un culer que en ple paroxisme (aquests dies fa molta calor a Barcelona i costa dormir sense la pastilla) va intentar una zasca amb la mà oberta i va convidar-me a escriure que la culpa de la derrota de Guardiola era de Rosell.
I vaig pensar que, ara que fa pocs dies que m'he incorporat a l'equip diari de l'ARA, podia ser una magnífica ocasió per afirmar que el president del Barça compta amb els meus més fervents desitjos d'èxit, només pel fet de ser-ho. No he militat mai en el "Vejam si avui ens en claven cinc i així dimiteix la junta". No és el meu estil. I no tothom pot dir el mateix. El mateix dia de la final de València contra l'Athletic de Bilbao del 2009, un important opositor va retreure a Guardiola que amb els seus èxits estava salvant Laporta. O sigui que ara mateix estic desitjant ferventment que Messi i Neymar facin història, que el culebró del central s'acabi bé, que Sergi Roberto sigui alternativa i que Martino (dir-ne Tata m'incomoda perquè presuposa una familiaritat que no li tenim) pugui treballar en pau i torni a posar el Barça en el camí de la plenitud del gust pels detalls i la feina ben acabada.
Una altra cosa és la crítica: una societat democràtica és crítica amb el poder com a mesura d'higiene social, i en això sí que milito i militaré en benefici dels lectors de l'ARA. I ja posats a aclarir, desitjo els millors èxits a Guardiola a Alemanya. No em sento capaç de regatejar res a qui ha donat tant. I que siguem capaços d'exportar talent a clubs tan importants hauria de ser motiu de satisfacció. Hauria de ser fàcil d'entendre, encara que un director de TV3 em va dir un dia: pateixo més per culpa del Barça que de la Generalitat.
