Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Salvador Alemany: “No et frustris enviant currículums. Fes un projecte”

Entrevista amb l'economista i president d'Abertis

Quins han sigut els seus metres d’avantatge?

L’actitud dels meus pares, de treballar per sortir d’una situació precària i confiar que jo seria capaç de tirar endavant uns estudis, treballant. Després la vida m’ha donat una quantitat tremenda d’oportunitats, i he estat atent per saber-les veure. Com deia Xavi Fernández, un gran triplista del Barça de bàsquet, “com més m’entreno, més sort tinc”. Abandonar la por a perdre t’ajuda a guanyar. De petit no vaig sentir por a perdre, i encara ara no tinc la sensació que em faci por.

I la sort no compta?

Miri, tenia 11 anys quan vaig fer una travessa de 14 resultats. Vivíem al Raval, el meu pare era taxista i la mare i l’àvia tenien una carnisseria al carrer Roig. Aquell diumenge, quan tornava de les Corts amb el pare, li vaig dir que no estava segur d’un parell de resultats, perquè ho seguíem pel marcador simultani Dardo, amb el trosset de diari, però que em semblava que havíem fet un 14. Només n’hi va haver un altre. Ens van tocar 885.000 pessetes. La meva germana encara conserva els diaris, on vaig sortir en alguna revista a la portada jugant amb el Mecano.

Un niño gana casi un millón de pesetas en las quinielas ”.

Sí, sí. I alguna declaració del tipus “Potser a altres famílies els faria més falta que a la nostra”. (Jo no crec que ho arribés a dir mai, allò, però quedava de Marcelino, pan y vino.) Encertar una travessa de 14 resultats és sort, però el meu pare, que havia vingut d’Anglesola sense estudis, va agafar aquells diners, va comprar un solar al Clot i es va endeutar per construir un garatge sobre el solar. Vaig estar treballant en el torn de nit del garatge i estudiant durant un temps. Vam tornar el crèdit. La travessa no va servir per comprar-nos una casa o cotxes. Aquest va ser l’encert.

Gràcies a la travessa, no s’ha mogut mai del món dels aparcaments, les autopistes i els cotxes.

Sí. És que aquests són els metres d’avantatge. A partir d’aquí, anava a les assemblees del gremi de garatges, demanava la paraula, deia que no veia clara la gestió que s’estava fent de les tarifes, vaig entrar a la junta... vaig anar a la Banca Mas Sardà, i el president, que era el president del gremi de garatges, em va cridar per fer de conseller delegat de Saba. D’aquí a Acesa... Tot és anar-ho lligant.

Vostès van viure allò que si t’esforces i estudies viuràs millor que els teus pares. I això ara no està passant.

Hem creat més talent entre els joves que oportunitats. A molts amics que tenen fills els dic que no es cansin enviant currículums. Val més que intentin imaginar un projecte i el tirin endavant. És l’hora de l’emprenedor. Fes un projecte. Si no surt, hauràs fet un esforç de cara a la teva formació molt més gran que la frustrant tramesa massiva de currículums. Pregunta’t on ets, quin món tens a l’abast. Aprofundeix. Llegeix. Un dia, uns nois que es dedicaven al disseny, em van venir a demanar feina. Els vaig contestar que imaginessin què necessitava Abertis. “Però com ho podem saber?” Els vaig dir que tanquessin els ulls i obrissin la ment. ¿Com són les estacions de peatge? Uns rombes de color carbassa a dalt, unes voreres perquè hi passin els cotxes... “¿No les heu vist sempre així? ¿Són les millors estacions de peatge que podem tenir?” Ara estem fent una experiència pilot sobre l’estació de peatge que ells van dissenyar. Faig servir molt una frase de Schopenhauer: “El destí reparteix les cartes, però nosaltres juguem la partida”.

Vostè defineix les relacions dels catalans amb les autopistes de peatge amb expressions com “problemes d’acceptació social” i fins i tot “hostilitat”, expressats en el “No vull pagar”. On som ara?

Ara no hi ha hostilitat. Però és difícil que desaparegui el problema en un model tan inharmònic com el de l’estat espanyol. Miri: Mataró, Granollers i Sabadell. Des de Barcelona, a Sabadell s’hi va gratuïtament per autovia, a Mataró s’hi va per un peatge tou, i a Granollers, per un peatge normal. Això no s’entén. Aquest és el problema. Vostè es deu enrecordar d’aquella frase: “El poble ho ha decidit, Tercer Cinturó gratuït”. O busques solucions o estàs perdut. El bé general s’ha de perseguir amb intel·ligència.

Però l’empresa ha guanyat perquè la gent no vol pagar però continua pagant.

Sí, perquè hi ha consciència del greuge, però també que no et pots carregar la seguretat jurídica del sistema. I la gent, entre pensions, dependència i el manteniment de les carreteres, probablement prefereix que el que té cotxe pagui la via i hi hagi diners per a les dependències.

¿En algun moment de tots aquests anys de les campanyes va tenir la sensació que estava al bàndol dels dolents?

No la vaig tenir i ho explicaré. El concessionari no s’ha de sentir responsable que el sistema estigui malament. El negoci el conec bé, i sé que no és especulatiu i d’usurers. El que passa és que està cobrant una cosa que a la gent no li agrada pagar, sobretot, quan veu que en altres llocs no la paguen. Ho hauria de dir cada quinze paraules, perquè el model inharmònic està creant aquest problema. Europa acabarà fent un model harmònic. L’eurovinyeta per als vehicles pesants i el pagament per ús.

¿Això vol dir que pagarem per anar per autopista durant els pròxims 50 anys, amb tota seguretat?

Sempre que ho decidim. Les autopistes no són la màxima prioritat en una societat que envelleix, que té més necessitats socials que no poden ser finançades amb patrocinis privats.

¿S’imagina algun govern espanyol posant peatges a les autovies que ara són gratuïtes?

Sí que me l’imagino, perquè al final... com deia Samuelson, o “canons o mantega”. Miri, Alemanya i Àustria han tingut sempre autopistes gratuïtes. Però ara els camions paguen, nacionals i estrangers, i a Àustria paguen també els lleugers. Alemanya també farà pagar els lleugers. Però els ho explicaran de tal manera que el contribuent alemany pensarà que és la millor opció per al país.

Vostè se sent “casta”?

President d’una companyia de l’Íbex com Abertis... per a la gent que fa servir la paraula, ho dec ser, no? Però jo també he sigut molts anys president de la Creu Roja, del Consell Social de la Universitat de Barcelona, vicepresident del Patronat de l’Institut Guttmann... No em preocupen gaire les etiquetes. Tinc 70 anys i no em posaré a la defensiva. No puc convèncer a qui m’ha prejutjat. És veritat que el sistema s’ha passat de frenada, i hi ha situacions legals però escandaloses. Els nous actors polítics obligaran a corregir el tret. Ara, quan arribin al poder modificaran els seus punts de vista, com el primer ministre de Grècia, per exemple. Quan s’ocupen responsabilitats, s’agafa pragmatisme. Però en els que han o hem conduït la situació cap a aquesta passada de frenada, no sempre hi ha hagut mala fe.

“Han” o “hem”?

Hem. Perquè quan vostè diu “casta”, jo com puc evitar que algú cregui que ho sóc? Què he de fer amb això? Estic al capdavant d’una companyia de l’Íbex, he fet el meu recorregut. D’aquell començament de la travessa fins aquí, no tinc la idea que hagi deixat cadàvers pel camí. La meva posició actual no l’he aconseguit amb el ganivet a la boca, però sóc aquí. ¿Com puc evitar que algú en un barri marginal, que té la família amb molt atur, no cregui que aquests desajustos són injustos? Vostè també disposa d’una posició de privilegi dins la seva professió, i segur que n’està content. Però no pot evitar que un nano que no aconsegueix trobar feina...

...m’hi trobo cada cop que vaig a la facultat.

Naturalment. Hem de ser sensibles. No podem dir només que ens ho hem currat. Hem de ser sensibles i entendre-ho. Ara, per això, vostè no deixarà la seva feina.

Vostè va ser disset anys president de la secció de bàsquet del Barça. Quan li vénen amb “Salvador, per què no et presentes?”, ¿com se’ls treu de sobre?

Ser president del Barça no ha sigut mai la meva prioritat. El 2003 vaig anar amb en Bassat. Vam tenir la idea de la Fundació com un ens que tutelés l’economia del Barça, que en aquell moment era preocupant. Jo de president de la Fundació i en Roca de vicepresident. Ho vam explicar fatal, en Roca, en Bassat i jo. I això que el primer dia, a la foto, hi sortíem amb en Guardiola, la Judit Mascó... La foto era bona, però a cada bugada perdíem un llençol, i a mesura que avançava la campanya ja es veia que allò anava per mal camí. En Bassat no domina la terminologia de l’esport com en Minguella o en Laporta. En Bassat anava de patrici, i aquella elecció era de trinxera. I això que penso que el president del Barça ha de tenir cert caràcter de patrici, i hauria d’evitar les picabaralles pel bé de la institució. Probablement en Bartomeu voldria adoptar aquest paper, però és hereu d’una dinàmica.

I ara, en aquestes eleccions del 2015, no l’han vingut a buscar?

No. De la mateixa manera que cal precisar quan es diu que no vaig voler ser conseller de la Generalitat quan va entrar el president Mas... Jo no volia ser conseller, i ja d’entrada el president ho sabia. Per això vam inventar el Consell Assessor per a la Reactivació.

Diu que el més important per cuidar una estrella és la quantitat i la qualitat del temps que se li dedica. Això és el que li cal a Messi?

L’estrella necessita l’èxit cada cinc minuts. Per tant, necessita molt més diàleg, coaching, psicologia. L’estrella, si no està contenta, distorsiona.

¿Com ha d’encarar el Barça el futur post-Messi?

Els relleus no són fàcils. Els jugadors que no poden ser substituïts en un partit creen una certa dependència, i mentre no se’l pugui canviar no serà fàcil. Però si el jugador és conscient que avui no pot ser substituït però demà serà millor que sigui substituït perquè va perdent facultats, podrem substituir-lo en un partit i, a la llarga, substituir-lo el dia que plegui, amb noves solucions, que potser seran col·lectives. Els entrenadors hi tenen molt a dir.

Visibilitzant l'assetjament sexual