Avui, per un moment, he pensat que els podia posar el fragment d’un vídeo i que no caldria afegir res més.
És el de la vicepresidenta espanyola, Soraya Saénz de Santamaria, reaccionant a la carta que el president Carles Puigdemont va enviar al comissari europeu d'Immigració per mostrar la disponibilitat de Catalunya per acollir al voltant de 4.500 refugiats. Puigdemont deia a Brussel·les: "Ara mateix estem preparats per rebre fins a 1.800 refugiats a tot Catalunya, 600 dels quals serien allotjats directament pel govern català".
I la vicepresidenta va contestar això:
El vídeo no es comenta sol, però gairebé. I ara ve el ‘gairebé’:
Ja sabem que 4.500 refugiats són una gota en un mar de gairebé cinc milions de sirians que han fugit del seu país a causa de la guerra. I ja sabem que la petició de Puigdemont no serà atesa, però tot i així, és una petició plena de dignitat, que té almenys la virtut de la decència i el sentit comú.
La reacció de Soraya fa pena. Des d’un punt de vista polític i des d’un punt de vista humà. Soraya reacciona com el que és, una advocada de l’estat, una exassessora jurídica de Rajoy quan era ministre. El món vist pel forat d’una opositora que només entén de lleis. Que respon com una autòmata a una iniciativa política. És la clàssica resposta de l’estat espanyol a qualsevol tema que no es vol negociar, ni pactar: no és legal. Tant és que s’emporti els beneficis que pugui provocar: que la Generalitat imposi un impost als bancs? No és possible. Que la Generalitat faci un decret de pobresa energètica? Tampoc.
Contrasta la indignació amb algú que allarga una mà, amb la fredor que mostra el govern espanyol a l’hora d’acollir refugiats. No he sentit gaires queixes del govern espanyol perquè dels 16.000 que havien de venir a Espanya només n’hagin arribat 16.000.
I humanament, la reacció de Soraya és penosa. Muntar aquest numeret perquè la Generalitat no té competències és tant com afirmar que davant la tragèdia només hi ha una resposta possible, que és la resposta espanyola. Soraya no va anar al fons de la carta. Deia Puigdemont: "Donar una solució per a aquests milions de persones que fugen de la guerra no només és un deure legal internacional, també és una obligació moral per a tots nosaltres", argumenta.
La vicepresidenta espanyola oblida el drama dels refugiats espanyols després de la guerra civil, fa gairebé 80 anys. Diu Puigdemont: “Generacions de persones a Catalunya tenen experiències de refugiats a les seves famílies; la nostra història està plena d'exemples d'això, i simplement no podem quedar-nos mirant aquesta tragèdia sense actuar".
Gràcies, vicepresidenta, per aquesta lliçó de competències. Un dia més, ha aprovat vostè l’examen. ‘Dios guarde a usted muchos años’.
