Tinet Rubira: “Les TV privades són màquines de fer continguts per vendre espais publicitaris”

Fa 15 anys no t’esperaves l’èxit que va tenir OT.

No, el Toni Cruz i el Josep Maria Mainat, els creadors del format, ho tenien claríssim, però jo havia sentit moltes vegades que a la televisió la música no ven i la gent fa zàping. A sobre, nosaltres fèiem música amb uns desconeguts... Com em va dir algú: “Un càsting amb un paleta de Cantàbria”. Tu pots pensar que la teva idea és meravellosa, però fins que el públic no la veu i la compra, la teva idea no és res. És fum.

I aquesta, per què creus que la gent la va comprar?

En la primera edició d’ OT hi havia innocència. Un any abans, John de Mol havia creat Gran Hermano i va revolucionar la televisió inaugurant una altra manera de tractar la telerealitat. OT va ser un spin-off de GH, però amb els punts forts dels dos trincos: la música i l’espectacle. Volíem tancar una gent, però en positiu, fent com un centre d’alt rendiment artístic, detectant diamants en brut i polint-los en quatre mesos, amb uns horaris molt estrictes, perquè cada dilluns s’havia de fer una gala i els nois eren amateurs, però nosaltres no. I amb un altre entrebanc: per a un reality, al càsting barreges gent que per tarannà acabi xocant, de manera que el conflicte acabi sent el teu guió. Però el nostre objectiu era que el país s’enamorés d’aquests nanos que s’esforçaven. O sigui que només mostràvem conflictes de treball: “Tu i jo hem d’assajar junts i hi dediques menys hores que jo”. “Hi ha gent millor que jo”. “Per què el públic no em vota?”

El diputat del PP Alejandro Ballestero va dir: “ OT representa els valors que ha defensat el PP, com la superació i l’esforç, que també són a la revàlida que promou la llei de l’ensenyament”.

Quan un programa es converteix en un fenomen social, tothom vol emmirallar-s’hi. I, en el fons, hi havia els valors del treball, encara que el procés no fos real, perquè en quatre mesos et menjaves tots els estadis de la promoció d’un artista que comença.

A ningú li va fer mal, personalment?

Tots els concursants estan millor, per dins i per fora. Hi havia gent com el Bisbal, que s’ha fet una estrella mundial. És molt treballador, li van donar una oportunitat i la va aprofitar. El Bustamante patia més per la mare que no pas per ell mateix. Pensa que els autocars de l’Imserso paraven davant de casa seva, la gent baixava i els robava la terra dels testos dels geranis. Literalment. Era com un pelegrinatge. La Rosa admet que va entrar a l’acadèmia d’ OT amb 20 anys i una mentalitat de 13. No es pot veure als vídeos perquè li fa molta ràbia, però diu que gràcies a OT es va adonar d’on era.

Quin racó del cervell de l’espectador voleu tocar amb aquests programes?

En general, al públic l’has d’emocionar, i la música emociona. Per això hi ha tants programes de talent on hi ha cantants. La nostàlgia també funciona. I el sentit de l’humor i les ganes de riure són universals. En l’entreteniment, els dos grans ingredients són emocionar i divertir. També funciona molt l’admiració cap al concursant que demostra que és llest o té cultura, com els de Saber y ganar. I si anem a les habilitats, fa molta gràcia un cantant que desafina, però un moment, només. Fes desafinar algú durant un minut i al cap de 20 segons tothom fa zàping. La gent vol riure’s d’algú però d’una manera dosificada.

L’Àlex Gutiérrez, el cap de Mèdia de l’ARA, em deia que a l’últim festival de TV de Canes la tendència era que els programes de talents van de baixa i pugen els programes de relacions personals i conflictes.

Això d’anar a la tele i trobar parella és tendència mundial. Jo hi trobo a faltar veritat, no m’ho crec. Hem convertit l’aparellament humà en el que el Rodríguez de la Fuente definia com “ el apareamiento de la avutarda ”. Mujeres y hombres i el tronista, els que anaven a una illa despullats a veure si hi havia feeling... Això és fer xocs de trens.

On és el límit entre entreteniment i teleporqueria?

La meva màxima és que la teva intervenció no empitjori el món. Fer riure la gent o fer-la emocionar és lícit. Però no a còpia d’agafar dos que fa quatre anys que no es parlen i portar-los al mateix plató. Ningú ha de sortir ferit o perjudicat d’un programa d’entreteniment. Dormo amb la consciència molt tranquil·la perquè sempre aplico aquesta màxima.

Tu has treballat amb José Luis Moreno.

Telecinco em va encarregar una temporada nova de Tu sí que vales, i quan muntes un jurat has de tenir garanties que el jutge té un currículum. A quin productor d’espectacles li posa cara la gent? Només te’n surt un, el José Luis Moreno. I li vaig dir que havíem de recuperar algun dels seus ninots, perquè els joves no saben què són. Vaig fer la prova amb els meus fills i em van dir que qui era aquest senyor del pingüí. I era el Macario, que és un corb.

¿Aquesta gent viu en la glòria dels anys en què estaven a dalt de tot?

Sí, i sempre passa el mateix: l’entorn és molt complicat, però un cop el traspasses, la figura és molt tractable. Raffaella Carrá: fa anys que li vaig al darrere perquè faci de jutge a Tu cara me suena, perquè treballar amb ella és una de les meves il·lusions. La Raffaella s’arremanga, fa guions, fa escaletes, no va d’estrella. En té 71, té el cap molt clar i és de les poques que no s’han operat. I cada any vaig a veure-la, però em diu que no se sentiria segura jutjant sense coneixement de cantants o cançons espanyoles. En el fons, ella només fa les coses que sap que pot fer bé. I li he acabat donant la raó. Admiro molt Jordi González. Li dónes una cartolina i et fa una marató de 24 hores. Té una altra cosa bona: quan feia Les 1000 i una a TV3 et mantenia en tensió tota la nit pensant que si anaves a dormir et perdries alguna cosa. M’agradava molt el Sardà del Crónicas marcianas. El més important dels presentadors és saber repartir joc, cosa que fa molt bé el Manel Fuentes al Tu cara me suena. La gestió dels egos que hi ha en un plató on tothom és superfamós és complicadeta. M’agrada la Milà. És una gran venedora del contingut de Gran Hermano. Del Jorge Javier Vázquez em fascina la naturalitat amb què està en un plató, com si estigués al menjador de casa.

Però a Sálvame fan allò que deies d’empitjorar el món: gent cridant-se, plorant, fent-se mal...

Sálvame és un ecosistema tancat on es fan mal entre ells. Podria haver-hi un holocaust nuclear i seguirien emetent.

Però fa mal a fora. Quan veig gent pel carrer parlant pel mòbil agressivament amb algú que podries deduir que és el seu pare o la seva parella, penso que ha vist moltes hores de programes com aquest.

El més preocupant és que hi ha gent que s’ho pren com si fossin els seus parents i tots aquells conflictes fossin reals. Els programes de crits i conflictes o el Mujeres y hombres presenten models: ells han de ser catxes i elles totes rosses i siliconades. Que algú pugui pensar que és el patró a seguir quan busca parella és catastròfic. La gent no és conscient del que mira.

Paolo Vasile, Telecinco, què ens ha aportat?

És un mestre. És l’empresa de comunicació d’Europa més rendible des de fa molts anys. Els accionistes de Mediaset li han de fer l’onada i les escoles de negocis l’haurien d’estudiar. I és molt llest. Quan entres al despatx del Paolo Vasile amb un projecte, hi has d’anar molt ben preparat, perquè és fill de productor, ha sigut productor, ha trepitjat el plató i trobarà per on fa aigües la teva idea. Parlar amb ell és un exercici intel·lectual potent.

Quina responsabilitat social té la televisió comercial?

A tots ens agradaria que donés un altre tipus de patrons, però per a ells és purament un negoci. Ells creen una maquinària de continguts per vendre espais publicitaris. És un objectiu 100% comercial. Hi ha algun directiu que intenta donar-hi algun tipus d’ideologia, però l’única que segueixen és la dels diners i el resultat a final d’any. En el fons, són empreses que fan continguts televisius, però podrien estar fent pneumàtics.

L’ARA ha tractat recentment el futur de TV3. Alguna idea?

T’explico el que em passa com a director de Gestmusic. Tenim 70 treballadors fixos, i amb col·laboradors arribem a unes 300 nòmines al mes. I des del 2011, el 100% de la nostra producció és per a fora de Catalunya. Estic en una multinacional, amb el cap financer a Holanda i la part creativa a Anglaterra. I no entenen què hi faig, a Barcelona, si els meus clients són a Madrid, clients que tampoc no entenen què hi faig, a Barcelona. I som aquí perquè som d’aquí i entenem que l’audiovisual català aporta un plus de qualitat més que la resta. Em costa molt creure que no hi hagi res de Gestmusic que encaixi amb la programació de TV3. I hi haurà un moment que els financers d’Holanda tindran raó.

I TV3?

Ha de definir què vol ser d’aquí 15 anys. El model inicial de reproduir la televisió pública que ja existia no funciona. No pot ser que l’engranatge de TV3 estigui en mans de la classe política i estiguem tots més pendents dels grups de poder d’allà dintre. L’objectiu de TV3 és produir continguts de televisió. Fem això i traguem-nos el farciment que no hi té res a veure. S’ha de buscar un model sostenible, que els ciutadans n’estiguin orgullosos i tinguin ganes de pagar-la. Siguem valents i posem-hi un impost, 30 o 40 euros l’any, i pagar-lo com qui paga el rebut de l’aigua o la llum. Quan et regalen unes entrades per a un espectacle, si et fa molta mandra no hi vas. Però si l’has pagat, encara que et faci mandra hi vas. I ets més exigent.

S’acaben els canals de televisió?

No. Crec que ara ja no serem productors de televisió sinó productors de continguts que viatjaran per allà on sigui i la feina serà fer saber que tenim un contingut perquè ens el comprin. Dit això, la ficció ho té més magre perquè no cal veure-la en directe, la veus tota seguida en temporades. L’única cosa que aguanta i fidelitza el prime time és l’entreteniment. No té cap sentit descarregar-lo, o veure’l després, gràcies a les xarxes socials, que ens han fet un favor brutal en el prime time. Si veus l’entreteniment l’endemà et perds la conversa a les xarxes. Per poder-ne parlar has de veure el programa.