Teòrica sobre ‘chonis’, ‘canis’ i ‘popus-plaça’

Tres especialistes entre 17 i 14 anys van estar il·lustrant-me en la definició de canis i chonis. No els va ser fàcil, perquè encara que hi han passat junts unes quantes hores a l’institut i a la discoteca, les etiquetes acaben quedant petites quan pretenen cobrir grups diversos i comportaments dinàmics. Un atribut sí que em va quedar clar: “són més de barri que els gronxadors” i són grans usuaris de xandall (sobretot elles, que compren el pantaló una talla més petita per marcar galta). Les chonis “van amb les celles molt depilades i supermaquillades”, mentre que als canis els encanten les cadenes d’imitació d’or, el reggaeton, les gorres amb la visera ben alta i els rapats de cabell parcials. (La qual cosa els connecta amb els swaggers, encara que aquests viuen més de l’actitud sobrada.)

Em va semblar que chonis i canis eren una evolució dels quillos i quilles de la generació anterior però passats per l’smartphone, cosa que ens va portar als popus, adolescents amb gran nombre de seguidors al Facebook o a l’Insta, i als popus-plaça, que a Barcelona es passen la tarda xuclant del wifi que flueix generosament de la botiga Apple de la plaça Catalunya. Part de la seva educació sentimental prové de Mujeres y hombres y viceversa, de Telecinco. A dalt de tot de la cadena social van quedar les pijas, però aquestes són inabastables “perquè tenen molta pasta”, i perquè, d’acord amb les especialistes, la classe ve de sèrie.

Diria que hi ha una relació directa entre choni, cani i ni-ni, i que, com la majoria dels adolescents de totes les tribus, viuen rendits a la dictadura de la imatge i de la marca, i amb uns nivells de consum inversament proporcionals a la consciència del que costa mantenir-los. Més observacions sobre canis i chonis seran benvingudes. Pregunteu al vostre especialista més pròxim.