Triomf i desgràcia d’Europa
La setmana passada, mentre teclejava el pin de la targeta en una botiga de Cracòvia, vaig preguntar a la dependenta quan tindrien l’euro, a Polònia. I la noia, una universitària amb anglès fluid, va contestar-me d’una tirada: “Si fos per mi, mai. Som un país pobre. I amb l’euro tot s’apujaria, excepte els sous. Miri què ha passat a Eslovàquia: van entrar a l’euro i ja no atreuen tant turisme perquè s’han tornat un país car. Aquí ens passaria igual. I ha vist com estan, a Grècia? Miri: si em diguessin de sortir de la UE, els diria que també”. Vaig rebre respostes semblants d’un altre jove, conductor de taxis (“No volem l’euro, la vida aquí és suportable”), i a la veïna Praga també vam expressar-me temor per si mai abandonaven la corona txeca.
Només són respostes a peu de carrer, però em sembla remarcable que gent jove de països que tot just fa vint-i-cinc anys abraçaven la Unió Europea una mica com nosaltres, amb l’orgull de no ser mai més els de la filera dels passaports de la vergonya als aeroports, ara se’n malfiïn. El cas és que el patiment dels grecs, les condicions dels rescats, l’austeritat pressupostària, la irritació del nord amb un sud que no segueix i la del sud amb un nord que marca el pas, han omplert Europa d’europeus que no veuen la gràcia a això d’anar units, i que creuen que troben un recer en la tornada a l’aparentment superada sobirania nacional.
És possible que la dependenta, el taxista i jo mateix ens hàgim ben acostumat als fons de cohesió, a Schengen, a les beques Erasmus i a l’estat del benestar. Però no hauríem d’oblidar que ara fa setanta anys Europa era un immens cementiri sota les runes dels bombardejos. I hauríem de preguntar-nos per què avui, malgrat tot, Europa és el continent pel qual es juguen la vida milers de persones, cada dia, a bord d’una pastera, dins una maleta o als baixos d’un camió.
