Víctor Küppers: "Quan preguntes a la gent com està, ningú diu: 'Entre brutal i espectacular'"

Vostè afirma que la manera d’anar per la vida, sobretot a la feina, es podria reduir a una fórmula: coneixements més habilitats multiplicat per l’actitud.

Primer: no sóc cap expert. Els que no som experts ens passem el dia llegint experts. De tant llegir vaig arribar a aquesta idea: el valor d’una persona té a veure amb tres variables. Els coneixements: el metge de les orelles, suposo que la primera vegada que en va operar unes li van quedar tortes; després, les va deixar ben alineades... L’habilitat, sí. I l’actitud, la teva manera de fer. Això és el que diferencia les grans persones de les mediocres, els cracs dels barroers.

I què passa, que vostè detecta dèficits d’actitud?

Sí, estem molt tarats. Hi ha un experiment que faig... Tu agafes un autobús a Barcelona i quan seus et separa un centímetre de l’altra persona. No és un paquet, és un altre ésser humà, i el més normal és no dir res. Jo, això, a Camprodon no ho veig. Imagina’t seure al tren o al metro al costat d’una altra persona i dir-li “Bona tarda”. Veuràs com l’altra persona agafa la bossa amb més força. Com més gran és una ciutat, més passa això. Com que tothom corre, com que anem com pollastres sense cap, no ens adonem de les coses importants de la vida. Això ens provoca aquesta crisi d’actituds. He arribat a la conclusió que les actituds són virtuts. Jo sóc extravertit i sorollós. Això moltes vegades vol dir ser pesat. Hi ha gent que és introvertida però transmet molt. Transmetre potser vol dir ser amable, honest, humil, generós... Tot això són actituds, no només somriure.

Aquesta societat té motius per al desànim.

Per descomptat. Però la gent som com bombetes, la gent transmet llum. En dos o tres segons coneixes a algú i dius: “Uau!” Hi ha gent que em diu que és difícil transmetre en l’entorn que tenim: l’atur, la corrupció, el dèficit i la décima del Madrid. Quan et trobes amb algú pel carrer, ningú et diu que està entre brutal i espectacular. El normal és dir “Anar fent”. I la típica resposta de “Doncs ja és molt”. Però hi ha dues alternatives. La primera és resignar-te i la segona viure amb il·lusió. És més difícil, però es pot fer. Tothom mereix viure amb alegria. L’estat natural d’una persona és anar xutat, ser alegre, feliç, optimista, ser amable.

¿I no deu ser que no podem escollir el que pensem?

I tant que podem. Primer has de tenir un perquè. Vivim en una societat de la facilitat. Hi havia un llibre molt famós que deia que pensessis una cosa i t’arribaria. I si no t’arriba és que no ho has pensat bé. Això és una presa de pèl. Un desig no transformarà la teva realitat, perquè al mig hi ha una cosa que és l’esforç personal. Ser alegre, positiu i ser amable amb l’entorn que tenim és un esforç brutal. No es tracta de voler ser així. Jo, per ser pacient, que és la meva lluita, he llegit molts llibres de paciència. Entre voler-ho i aconseguir-ne una mica hi ha un esforç tremend. L’esforç requereix rumiar, pensar, veure’t en situacions, no perdre els nervis. Això fa que vagis adquirint l’hàbit a poc a poc. És el mateix si tu vols ser pacient, amable, somrient... Quan entres en aquest procés, t’adones de les coses que són importants a la vida. Hi ha una frase que m’agrada molt, que diu que el més important ha de ser el més important.

Suposo que vol dir que cal ser coherent.

De fons de pantalla hi portem la foto de la nostra dona, dels nostres fills o de Messi (si algú porta la foto de l’empresa on treballa, està malalt). El més important que tenim tots a la vida són persones. Només quan la vida ens dóna un drama o un disgust ens adonem que el més important que tenim és la família. Aquest és el nostre projecte en majúscules, la nostra família. Quan tu tens molts problemes a fora, que tots en tenim, però tens una relació de parella fantàstica, tens relació amb els teus fills, cuides la relació amb el teu grup d’amics... això et dóna força per a tot. El problema és que hi ha gent que té problemes a fora però a sobre no acaba d’encaixar amb la seva parella, té incompatibilitat de caràcters amb els seus fills, no es veuen amb els seus pares per no discutir... La base de la felicitat són les coses importants, i cadascú ha de saber quines són les coses importants.

Com podem pensar el que realment és important per a nosaltres?

[Silenci.] Això en el món de l’empresa és molt fàcil de veure. Fer una anàlisi DAFO, punts forts, febles... Hi ha gent que sap gestionar molts projectes però no sap gestionar la seva pròpia vida. T’has d’aturar, i per rumiar necessites silenci. Sense silenci, la vida es veu envaïda per la urgència i la superficialitat. Per això m’encanta Camprodon i els pobles. A Barcelona el silenci només el trobes a les esglésies. Quan estan obertes, perquè ara les tanquen perquè no hi robin. No tenim silenci. És molt important aturar-nos de tant en tant, per no anar com pollastres sense cap. Ara bé, és veritat: la vida és molt complicada. Quan ens fem grans ens adonem que la vida és més drama que comèdia.

¿Coneix gent que faci l’esforç de ser positiva?

Sí. No sempre estàs en un 10, però hi ha gent que està al 10 i quan està baixa està al 7. Hi ha gent que quan està eufòrica està al 3 i normalment està al 0. No tot és un desastre. L’altre dia hi havia un senyor prenent-se una cervesa en una terrassa al carrer Còrsega, d’esquena a la Sagrada Família. Vaig estar a punt de dir-li: “Perdoni que el molesti, no ens coneixem de res, però aquí vénen japonesos cada dia i es passen vint hores en un avió per veure la Sagrada Família. Vostè està prenent la cervesa d’esquena”. Ara, hi ha circumstàncies, també. Tot això serveix si tu no tens cap drama. Hi ha dos tipus de problemes: drames i circumstàncies a resoldre. Un drama és la mort d’algú; la malaltia incurable d’algú que estimes; tenir 50 anys i no arribar a final de mes i no tenir feina ni expectativa de tenir-ne, i haver d’anar a buscar menjar... Una persona amb drames és normal que no somrigui, només faltaria. El problema és quan no tenim drames, llavors no es pot anar sense alegria. És un pecat mortal. Els que no tenim drames tenim l’obligació d’ajudar qui en té. I no hem de fer drames de coses que no siguin importants. Hi ha molta gent a qui aturaria pel carrer per preguntar-los què els ha passat, quan els veig la cara.

Ha viscut algun drama vostè?

Sí, tothom n’ha viscut. La gent més espectacular que he conegut ha tingut drames brutals. Crec que també hi ajuda tenir una creença religiosa. Quan fas preguntes has d’arribar a algun lloc, si no, pot ser desesperant.

¿Quins són els efectes més immediats d’un somriure?

Et sents millor i fas que els altres se sentin millor. Jo no faig fora els alumnes de classe perquè mengin o beguin, però si algú està amb cara de sèpia, se’n va fora. Tinc unes baralles al setembre i a l’octubre, fins que la gent s’hi acostuma! Tinc baralles per convèncer els meus alumnes dels efectes positius que té somriure. Hi ha gent que té una cara fàcil, tu segurament tens una cara fàcil.

Què vol dir una cara fàcil?

Tu has nascut amb una fesomia amb una cara fàcil... [Somriu.]

Ha costat unes quantes dècades, però finalment algú ho ha reconegut...

Hi ha gent que no la té, jo no la tinc. He de fer un esforç. Si la gent no sap anglès, n’estudia. Si la gent no somriu, ha d’aprendre a somriure.

Ha vist com somriuen als EUA?

La gent diu que són superficials, però són positius, proactius... No ploren, no es queixen tant. Qualsevol cambrer és un màster amb potes de servei al client. És cert que es guanyen la vida amb les propines, però aquí ens falta amabilitat. No som un poble amable. Sempre critiquem els cambrers, però la culpa no només és seva. Amb els alumnes vam fer un experiment de quanta gent surt d’una cafeteria i no diu res al cambrer. Jo, quan vaig sol, em trobo fent aquests experiments. Ningú diu adéu. L’altre dia vaig estar en un edifici de Madrid que tenia tres vigilants de seguretat, vaig comptar 43 persones i cap els va saludar. La gent diu que els vigilants són antipàtics, però potser s’hi han tornat. Si constantment passa gent per davant teu i no et diu res...

Vostè és el típic company de seient d’avió que et dóna conversa.

Em passo el dia a l’AVE Madrid-Barcelona. Sempre acabo a la cafeteria, i allà sempre trobo qui vol parlar.

I quin percentatge de gent li continua la conversa?

Buf, un 10%. Molt poca gent. Si tu busques a Google quants llibres hi ha d’amabilitat, ¿saps quants n’hi ha? Cap. La gent està molt necessitada de carinyo. Quan ets amable, ets una ONG, perquè la gent està molt necessitada, i a sobre et sents millor i és gratis. Hi ha una frase de la mare Teresa de Calcuta que diu: “Que ningú s’acosti mai a tu sense que en marxar se senti una mica millor i més feliç”. Trobo brutal aquesta frase. Si aquesta frase es pot dir de tu, tu sortiràs de la vida per la porta gran.

Ha educat els fills en l’amabilitat?

Sí, esclar. Jo crec que molts pares han dimitit com a pares. Hem de dedicar-los temps. Això de poc temps i de qualitat és una història que algú es va inventar per tenir la consciència tranquil·la. Transmetre valors, actituds i virtuts es fa compartint molt temps. La gent porta un DVD darrere el cotxe. Jo sóc de l’època del Veo veo. De comptar matrícules amb els meus pares.

Vostè és molt culer. Messi no somriu gaire.

No. A Messi li podem perdonar tot, però li trobo a faltar això. No és que no somrigui, és que no parla. No ens diu res als aficionats. A mi m’encanten els brasilers. Quan un juga alegre, juga millor. Ronaldinho ens va canviar l’estat d’ànim a tots. Et senties feliç i identificat amb aquell equip. I m’agrada el Rafa Nadal. Jo el poso com a exemple d’esportista, però és un tòpic perquè l’hi posa tothom. Totes les places i aeroports d’aquest país s’haurien de dir Rafa Nadal.