Misc 28/10/2013

Victòria i malenconia

i
Antoni Bassas
2 min
Gerardo Martino i Carlo Ancelotti saludant-se a l'inici del clàssic.

Si els articles tinguessin música, aquesta contra seria un blues, la balada de Tata i Carlo, amb una lletra que començaria dient: "Ja sabem que el món ens mira / que desitja un festival / però jo què més voldria / si de cas, no prendrem mal". A mitja segona part, tips d'aquella aglomeració del mig del camp, mentre es rifaven i perdien pilotes, es fallaven passades i arribaven laterals per la banda a centrar, i dins l'àrea no hi havia ningú i el partit es convertia en un joc d'errors, un veí de localitat va preguntar: "Segur que això és un Barça-Madrid?"

Sí, segurament era l'únic clàssic possible atesos els estats físics i tàctics, i qui sap si psicològics, dels dos equips. Un clàssic dels anys vuitanta, d'Anís Castellana i Moviola, quan Barça i Madrid veien les semis de Copa d'Europa per la tele, i quan a Melbourne ningú no es llevava a les tres de la matinada per veure un partit als antípodes. I si continuen jugant així de bonic, poc que es llevaran gaires anys més.

Amb excepcions individuals, esclar. Entre les indiscutibles, la de Valdés, artífex d'una altra victòria. La de Busquets, que a estones semblava que aguantava la columna vertebral d'un equip que es partia. Que gran que ets, nano. La de Neymar, que té un futbol elèctric i descarat, i la d'Alexis, autor d'un gol que no ens cansarem de veure i pel qual, d'aquí trenta anys, un periodista trucarà a casa seva en vigílies d'un Barça-Madrid.

La malenconia pel futbol de dissabte no és només resultat de la comparativa amb partits del passat recent del Barça. Allò ja no tornarà, i així és la vida. És per l'ambició de sortida, per una primera part poruga i tensionada per la por a perdre, per la progressiva pèrdua de forces de la segona part, per la forma d'Iniesta o de Messi. Sobretot de Messi. Va jugar un partit que feia mal de veure, i que convida a un silenci respectuós amb el mite, en la plena seguretat que deu estar molt lluny de la seva forma ideal i que vés a saber si no hauria esperat una setmana més a jugar si no hagués estat el Madrid. Si no, no s'explica tanta absència del joc i tanta dificultat per arrencar i anar-se'n de ningú. I encara sort que Martino va fer un pas endavant posant Alexis, i que el xilè no li va fallar. Poques decisions fan més feliç un entrenador que veure marcar un jugador que acaba d'entrar al camp.

El partit va semblar el procés, amb el públic més entonat que els actors, cantant a pèl i sense acompanyament instrumental, assumint el protagonisme, suplint l'orquestra, tibant de l'equip, jugant alhora el partit de l'estadi, el de la tele, i el de la nació, mentre al camp es desenvolupava un espectacle difícil d'entendre, de resultat incert, que va acabar amb 2-1 després d'haver vorejat tant el 2-2 com el 3-0. El resultat va ser el millor, perquè ara el Madrid no es pot permetre fallar. Però el Barça està lluny del que aquests jugadors són capaços de fer. Per exemple, no viure dels resultats, sinó del joc.

stats