Visita al silenci d’Auschwitz
SOTA EL BLAU DEL CEL, rodejat de boscos verdosos, de camps grocs acabats de segar, de teulades granatoses, al mig d’un paisatge suaument ondulat, al final d’una deliciosa carretereta de no res, a una hora de Cracòvia i el seu casc antic de conte de fades, hi trobareu Auschwitz i el porticó de ferro amb la inscripció infame de benvinguda al camp d’extermini.
Deu fer ben bé trenta o quaranta anys des de l’última inversió en el discurs museístic d’Auschwitz, i tot se’n deu anar en manteniment de les instal·lacions. Els visitants es fan càrrec de l’horror pel simple mètode de caminar entre barracons, veure fotos de presoners amb la data d’ingrés i la data de mort (la majoria no passaven de tres mesos), o passar dins els búnquers amb les dutxes de mentida, esquivar filferrades elèctriques, alçar els ulls cap a les garites buides, desobeir els rètols que diuen “atchung!”, veure la cel·la de càstig del pare Kolbe o passar per davant de grans urnes de vidre plenes de llaunes rovellades de gas Zyklon-B i de centenars de maletes de cartró o tones de cabells que van pertànyer al milió llarg de persones que allà van ser esclavitzades, torturades, assassinades i cremades pels nazis, la immensa majoria jueus.
El contrast amb el desplegament digital que avui podria acompanyar la visita és enorme: cap pantalla amb imatges, cap veu greu de narrador il·lustre, cap música, cap discurs de Hitler, cap lladruc de gos. Però tampoc no ho he trobat a faltar. M’ha estat més útil el silenci, aquesta absència d’acompanyament sentimental, que m’ha deixat a soles amb la tragèdia. I encara m’ha impressionat més que en tot el camp només hi he vist onejar una bandera: al peu del mur dels afusellaments, el vent batia un tros de tela amb franges blanques i blaves, les del pijama de ratlles que van imposar a éssers humans.
