Publicitat
Publicitat

Yancey Strickler: “Els Beatles haurien agraït el micromecenatge”

Empresa”He donat als creadors la capacitat de connectar amb gent que, si no, no coneixerien” Predicció”L’artista més important del segle XXI serà un nen que ara mateix s’està descarregant vídeos de YouTube”

Com ha passat d’escriure sobre música a ser l’emprenedor d’una empresa emergent?

Per casualitat. Era crític musical, feia ressenyes d’àlbums per a diaris i revistes als Estats Units. Fa uns deu anys em vaig trobar amb un amic artista que volia organitzar un concert però no tenia diners per fer-ho, i va proposar que la gent només pagués si es venien totes les entrades. I si no, no es faria. Tenia la idea però no la podia portar a terme, m’ho va dir i vam començar a treballar-hi plegats. Mai ens hauríem pensat que, anys més tard, veuríem gairebé 2.000 milions de dòlars canviant de mans d’aquesta manera. Però crec que la meva feina d’escriptor no és tan diferent del meu paper al capdavant de Kickstarter. Abans, si m’agradava un grup de música, escrivia una ressenya molt bona del seu àlbum i esperava que algú el comprés. Ara, si realment m’agrada un grup, els ajudaré a fer un àlbum. Els proporcionaré els 20.000 dòlars que necessiten i els donaré suport d’aquesta manera. Sóc un apassionat de la música, el cinema i la cultura, com molta altra gent, però volia utilitzar la meva passió d’una manera activa.

Quants anys té?

Trenta-sis. A vegades em sento vell. Sí, ja ho sé... Vull dir que jo vaig créixer sense internet. La primera vegada que hi vaig entrar va ser a finals dels noranta, quan tenia vint anys. Sé com era el món abans. Crec que tinc la nostàlgia i el respecte adequats pel que hi havia abans, i que aprecio el que tenim ara i alhora em provoca angoixa. Gairebé em desagrada el fet que la Wikipedia et pugui donar una resposta a qualsevol cosa, perquè ja no hi ha més misteris al món. Ara els misteris són les emocions i les relacions. Crec que en aquest món que ho sap tot per culpa d’internet s’ha perdut alguna cosa, i em considero afortunat de poder-ho reconèixer.

Fa poc va ser el 50è aniversari de Yesterday . ¿Creu que avui dia un grup amb tant de talent com els Beatles hauria necessitat una plataforma com Kickstarter? ¿O el talent té èxit per ell mateix?

Bé, tothom sap que els Beatles van ser rebutjats per totes les companyies discogràfiques al Regne Unit fins que George Martin els va sentir. O sigui que sí, que haurien agraït el micromecenatge. Reconèixer el talent sempre és un repte. I per als artistes, trobar l’empresa adequada, també. Perquè quan signes amb una empresa discogràfica, amb un estudi de cine, has de renunciar a la teva identitat i als teus drets en favor d’una entitat corporativa. Quan tenia el meu petit segell discogràfic, molts dels grups amb els quals treballava van rebre ofertes per treure els àlbums amb empreses discogràfiques més grans i més respectades. Tot i que sabien que, de fet, sent independents podrien guanyar més diners, ja que tenien més control, signar amb una discogràfica era molt atractiu per a ells perquè hi havia un tros de paper que podien ensenyar als seus pares, als seus marits i mullers, que deia: “Sóc real. Això que he fet és legítim”. Si crees art, aquests moments són escassos i tens molta por i ansietat sobre quin és el teu propi valor. Per tant, un contracte és la prova d’un benefici real, demostra aquest valor. El que més desitjo per a Kickstarter és que un projecte que s’hagi finançat amb èxit pugui representar aquest mateix sentiment de reconeixement de “Mare meva, la gent creu que la meva obra és valuosa”. Crec que l’artista més important del segle XXI és probablement un nen de deu anys que en aquest moment s’està descarregant videoclips de YouTube, i que fa coses que no podem entendre. I qui sap quina mena de plataforma serà la que ell i la seva generació veuran més legítima. La manera com veiem les institucions, com ens expressem nosaltres mateixos al món, està en un procés de canvi total. No és gens clar on ens portarà això d’aquí deu o vint anys. I crec que encara és més significatiu si és un grup de gent com tu i de persones desconegudes, en comptes d’una empresa. Aquesta és la part de l’ansietat de ser un artista que m’agradaria poder solucionar.

Què ha après de l’ésser humà amb la plataforma de micromecenatge?

Quan vam fer el llançament de Kickstarter, l’abril del 2009 als EUA, que era el punt màxim de l’apocalipsi econòmica, tothom parlava d’austeritat. I, naturalment, el finançament per a les arts, com qualsevol cosa que semblés frívola, era el primer a desaparèixer. “La cultura no cal, només necessitem bales i pa”. Doncs bé, fins i tot durant aquesta època, la gent venia a Kickstarter per donar suport a persones com ells, als seus veïns, a membres de la seva família, persones que admiraven directament. La contribució més comuna era de vint-i-cinc dòlars, que és una quantitat de diners molt humana. I que això estigués passant en el mateix moment que els polítics i els diaris ens deien que el món s’enfonsava em va confirmar que no hi havia una falta d’estimació, de compassió, d’optimisme o de desig per crear un món més interessant. Potser és més difícil mesurar-ho en termes com el PIB, el G-8 o l’FMI, però a mi em fa sentir increïblement optimista pel que fa a les idees que té la gent. Un dels meus projectes preferits s’anomena Trash dance [Dansa de les escombraries] i és una peça de ballet a Austin, Texas, que està coreografiada utilitzant camions de les escombraries. Té lloc en un aparcament i fa lliscar les galledes d’un lloc a un altre cap a un camió, fent una pirueta... I t’emociona fins al punt que et cauen les llàgrimes, de veritat! La coreògrafa treballa amb escombriaires durant sis mesos per assajar. Estudia els seus moviments per veure’n la poesia. Un altre projecte que m’encanta de veritat s’anomena Mysterious letters [Les cartes misterioses]. És d’un artista alemany i un de britànic. Van a un poble petit, van començar a Irlanda, i passen temps esbrinant qui és cadascú al poble. Escriuen una carta a mà a cada persona, les envien totes el mateix dia i llavors marxen. La primera vegada que ho van fer, 430 persones d’aquest petit poble d’Irlanda van rebre una carta totes alhora. Eren cartes bastant inusuals. Eren cartes úniques. Va arribar a ser una notícia a la BBC, perquè algunes persones estaven una mica nervioses perquè no sabien si podia ser un problema.

Pot ensumar els projectes d’èxit?

Sí. Puc veure quins aniran bé. Així que vaig a parar a la pàgina del projecte, premo el play per veure el vídeo i de manera bastant instantània ja tinc la sensació de “Oh, m’agrada aquesta persona” o de “No ho sé, no estic segur d’això”. Abans que un projecte surti és revisat per un equip de gent anomenat “l’equip de la integritat”, que comproven els riscos i la identitat, mitjançant algoritmes que busquen problemes potencials, com adreces de correu electrònic i d’IP que no quadrin, coses tècniques que poden aturar un projecte abans de sortir. I les nostres normes requereixen que tots els projectes tinguin un principi i un final. En algun moment s’ha de poder dir que el projecte està acabat. No pot ser simplement: “Vull ser músic”. Això no és un projecte. Ha de ser: “Vull treure el meu primer àlbum”. Això sí que és un projecte. Ens assegurem que la gent faci això. Prohibim recollir fons per caritat, o per a coses personals com “Vull pagar les factures”. I les campanyes polítiques no estan permeses.

Jimmy Wales ens va dir que veia diferències entre països en la manera com la gent penja informació. ¿Vostè té alguna idea de les diferències culturals al món veient el tipus de projectes que patrocinen?

Fins aquest any només hem estat disponibles en països occidentals de parla anglesa. Es pot veure una mena de preferència nacional per certs tipus de coses. Per exemple, el primer projecte que es va llançar al Regne Unit va ser un vehicle mòbil per vendre te. És com un food truck però que serveix te. No podria ser un estereotip millor. Tinc un projecte de tapes a Espanya... Però acaben sortint el mateix tipus de projectes: de disseny, de música, editorials... Sí que veiem que cada país té les seves preferències.

Coneix Verkami? La versió espanyola de Kickstarter.

No.

¿Té molta competència d’aquesta mena?

Sí. A cada país hi ha múltiples còpies de Kickstarter. Probablement n’hi deu haver unes mil arreu del món. He conegut molta de la gent que les porta i de fet està força bé, perquè com que Kickstarter no estava disponible en molts països, d’alguna manera ells ho han vist com la manera de portar aquest model als creadors d’allà on viuen, i això crec que és meravellós. Som una de les 300 pàgines web més visitades al món i la gent ve buscant bons projectes dels quals vol formar part. La primera setmana del llançament a Alemanya es van comprometre un milió d’euros. Un 40% va venir de patrocinadors alemanys i un 60% de fora d’Alemanya. Veiem que aquesta proporció és bastant constant. Ofereix una capacitat de connectar amb gent que si no probablement no sabrien el que fas, i per a qualsevol artista o creador aquest és el seu somni: expandir l’audiència, és la raó per la qual ho fas. L’art i la cultura s’han finançat així molt de temps. El que passa és que al segle XX van sorgir els mitjans de comunicació massius i les subvencions empresarials d’art, i aquesta noció de producció col·lectiva comuna de cultura va passar de moda. Però internet canvia tot això i de cop i volta ja no cal que siguis un Medici, el Papa o el rei: pots ser qualsevol persona al menjador de casa teva i amb deu dòlars pots tenir un impacte. Ens encanta que aquesta hagi sigut una part de la història cultural comuna durant centenars d’anys. És el Renaixement. I ara s’ha fet possible a una escala molt més gran perquè tenim internet.

Visibilitzant l'assetjament sexual