“Internet ho ha canviat tot, però jo no he votat mai sobre internet”

Abans que parlem sobre la humanitat, comencem parlant de vostè. En termes personals, familiars, culturals, d’on ve?

No ho sé, com a científic penso que la ciència hauria d’estar en primer pla i jo al darrere.

Sí, però com que passarem hores llegint la seva obra, en algun moment se’ns despertarà l’interès per l’autor.

Bé, doncs des de ben petit recordo que m’amoïnaven molt qüestions tipus: “Què hi fem aquí a la Terra? Quin és el significat de la vida?” I quan ho preguntava als meus pares i als mestres de l’escola, em fascinava que no tinguessin respostes. Els preocupaven molt coses, com ara la hipoteca o la política, però les grans qüestions de la vida no els importaven gens. Quan som adolescents ens fem aquestes grans preguntes, però quan tens vint o trenta anys quedes atrapat en el fet de treballar, comprar una casa, tenir família i tot això. Et dius a tu mateix que algun dia hi tornaràs a pensar, però la majoria no hi tornen mai més. En el meu cas per això vaig escriure Sàpiens i ara Homo Deus.

I per això va estudiar història?

Sí, perquè quan estudies història et queda molt clar que els humans inventen històries que se suposa que donen respostes. Però al final no són més que relats de ficció.

Quina és la invenció més increïble?

Probablement la religió. Pensi en la història de la dona que no va tenir relacions sexuals amb ningú, i tot i així va donar a llum un fill. I aquest fill podia fer qualsevol cosa que volgués. I llavors una gent dolenta van matar aquest fill, però tres dies després va tornar a la vida i va volar cap al cel. Si creus en aquesta història, quan moris podràs anar al cel a trobar-te amb aquest fill i viure-hi per sempre. Si hi penses seriosament, és estrany que hagi arribat a ser el relat amb més èxit que s’ha explicat mai en tota la història, perquè ha convençut milions de persones perquè construïssin societats i economies.

¿Ha trobat les respostes que buscava?

Sí, però encara hi ha moltes coses que no entenc. L’enigma més gran de tots probablement és la consciència i la ment. No tenim cap teoria científica que expliqui la consciència, per què quan milers de milions de neurones disparen senyals elèctrics es crea l’experiència d’amor o odi.

¿Enamorar-se és una invenció o és una realitat?

Enamorar-se té una base en la realitat, sens dubte, però a partir d’aquesta realitat els humans hem construït innumerables relats, fantasies i ficcions. Si vols saber si una cosa és o bé real o bé la creació fictícia dels humans, pregunta’t si pot patir. Una nació és una ficció. Si una nació perd una guerra, no pateix realment. Toyota tampoc pateix. Els humans pateixen i els animals també.

L’animalisme està venint a fer companyia a l’humanisme, oi?

Ara és molt clar per als científics que tots els mamífers i ocells i probablement alguns rèptils i peixos poden patir el dolor, sentir plaer i tenir una vida social i emocional rica. Per tant, hauríem de començar a tractar altres animals com a éssers sensibles i no només com a màquines per produir carn, llet o ous.

¿En el futur la humanitat se sentirà avergonyida de menjar animals?

Podria passar el mateix que quan ens preguntem: “Com és possible que fins i tot gent molt intel·ligent justifiqués l’esclavitud?” I la indústria dels làctics és molt pitjor que la dels carnis, perquè està construïda a partir del trencament del vincle més fonamental del regne animal: el vincle entre la mare i la cria. Una vaca no dóna llet si no és que està prenyada i dóna a llum un vedell. Però la indústria làctia separa la vaca del vedell, cosa que ocasiona un gran patiment a tots dos. S’emporten el vedell, l’engreixen, el maten i se’l mengen i llavors munyen la vaca fins que no li queda més llet i llavors la prenyen de nou per repetir el cicle cinc o sis vegades, fins que ja no pot més i la maten i se la mengen.

Afirma que la immortalitat, la felicitat i la divinitat serien la nostra propera frontera. Què el porta a aquestes conclusions?

Hi ha més gent que mor a causa de menjar massa que de menjar massa poc. Més gent mor de vella que de malalties infeccioses i hi ha més gent que se suïcida que no pas víctimes de guerres, crims i terrorisme, totes juntes. Si la gent a Síria, Corea del Nord o el Sudan encara mor d’inanició és només perquè algun govern o alguna ideologia volen que morin. És una fam política. Sóc d’Israel i sé molt bé que hi ha violència al món, però estem vivint en l’era més pacífica de la història. Això no havia passat mai. Jo suggereixo que els propers objectius seran la immortalitat, la felicitat i la divinitat, obtenir les capacitats divines de creació i destrucció. Poques persones volen viure per sempre, però si els preguntes si volen viure deu anys més tenint bona salut, gairebé tothom dirà que sí. I si després de deu anys ho tornes a demanar, gairebé tothom repetirà. I així la idea és allargar la vida humana indefinidament, vencent el càncer i la demència i l’Alzheimer... Google ha posat en marxa la filial Calico, que treballa per vèncer la mort. Actualment a Silicon Valley la immortalitat és un dels temes de conversa més de moda.

¿I amb un sol planeta per a tots els humans immortals ja farem?

Ningú sap quin aspecte tindrà el món d’aquí cinquanta anys, però la quantitat potencial d’energia que tenim disponible és gairebé il·limitada. El que passa és que no sabem com treure’n profit. El que veurem el pròxim segle, bàsicament, serà l’intent de millorar els humans per donar-los les capacitats divines de creació. Igual que a la Bíblia Déu va crear-ho tot d’acord amb els seus desitjos, ara estem intentant crear vida segons els nostres desitjos.

Com finançarem una humanitat immortal?

No tenim respostes a aquest tipus de preguntes. Això no és un problema tecnològic, sinó social i econòmic. Un cop es creï la IA [intel·ligència artificial], que sobrepassarà els humans en moltes habilitats, potser la majoria dels humans acabaran fora del mercat de treball. El pròxim segle potser veurem la creació d’una nova classe massiva de gent inútil.

És per això que diu que els taxistes acabaran com els cavalls.

Sí, de la mateixa manera que els cavalls van desaparèixer amb la Revolució Industrial, professions com la de taxista desapareixeran en les pròximes dècades. Els ordinadors podran conduir de manera més barata, eficient i, encara més important, més segura que els humans. Avui en dia cada any 1,3 milions de persones moren en accidents de cotxe. És més o menys el doble de persones que van morir per les guerres, el terrorisme i la delinqüència tot sumat. La IA no beu alcohol i després condueix, no s’adorm ni envia missatges de text mentre condueix... El resultat possible seria la creació d’aquesta classe dels inútils, milers de milions de persones sense valor econòmic. De la mateixa manera que la Revolució Industrial del segle XIX va crear la classe treballadora urbana, el segleXXI crearà la classe inútil.

I quin futur tindrem?

La tecnologia no és mai determinista. Al segle XX, els trens, l’electricitat i la ràdio es podien fer servir per crear un dictador comunista o un règim feixista o una democràcia liberal. De manera similar, la tecnologia del segle XXI podria permetre als governs fer pagar impostos a les empreses que controlen els algoritmes i la biotecnologia i finançar l’educació i la sanitat dels aturats, que podrien invertir el temps en art, creativitat, filosofia i el que sigui. Però això dependrà dels governs.

Totes aquestes coses fan por.

Fan por, però això ja no és ciència-ficció. No sabem quin aspecte tindrà el mercat laboral el 2040. Això vol dir que la major part del que els nens aprenen a l’escola serà irrellevant quan arribin als quaranta anys. Seguim ensenyant-ho perquè no tenim cap idea millor. Al segle XXI l’única cosa constant a la vida serà el canvi. I ja veurem com els humans serem capaços de conviure amb tot això. Perquè quan ets jove et reinventes, però quan arribes als quaranta o als cinquanta ja no vols reinventar-te més. L’evolució no ens ha fet capaços de conviure amb tant d’estrès a la vida. I és probable que en els pròxims cent anys els productes principals de l’economia siguin cossos, cervells i ments, de la mateixa manera que ara comprem cotxes, productes tèxtils i cases.

¿Algun consell als polítics o empreses per pensar en el futur?

Que entenguin molt millor la ciència i la tecnologia, perquè seran les forces principals de canvi de les pròximes dècades. Part de la raó que la gent perdi la fe en el sistema polític, incloent-hi els sistemes democràtics, és que cada vegada són més irrellevants. Per exemple, internet ha canviat l’economia, el mercat laboral, la cultura, tot. I tot i així mai ha format part del debat polític. No he votat mai sobre internet. Una quantitat molt petita de tècnics, enginyers i empresaris, que molt sovint no tenien ni idea de l’impacte que tindria el que feien, van prendre decisions sobre la forma del ciberespai, canviant conceptes com privacitat o seguretat, però no se’n va parlar en cap campanya. Als Estats Units, Clinton i Trump parlen de qüestions del segle XX: immigració, control d’armes, avortament i matrimoni homosexual. L’única referència a la tecnologia és sobre els e-mails de Clinton! Ningú no parla de l’automatització. Aquest és el motiu pel qual els governs, tant de dreta com d’esquerra, cada vegada són menys líders i més gerents. No tenen cap mena de visió per al futur de la humanitat. Fa un segle, quan la millor tecnologia disponible eren les màquines d’escriure i les màquines de vapor, Lenin somiava a crear una societat nova. Putin té la biotecnologia i està somiant a tornar a instaurar l’Imperi Rus.

Quin serà el paper de la cultura en aquest canvi?

Serà més important que mai, perquè els enginyers inventen però no ens diuen què n’hem de fer, dels invents. Correspon als poetes, als filòsofs, als cineastes, etc. crear visions que donaran un sentit a la nova tecnologia. Si en el passat la cultura va donar forma a la societat, en el futur la cultura donarà forma a la vida mateixa, donarà forma a cossos, cervells i ments.