L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un noi d'Amer en l’escena internacional'

Ahir els presidents Puigdemont i Torra i l'expresident de l’ANC, Jordi Sànchez, van impulsar la Crida Nacional per la República. És un ocell? És un avió? No, és Puigdemont. No només, esclar, però inclou molta part de la idea amb què Puigdemont voldria fer política.

El que el president a l’exili va presentar per Skype en una pantalla de l’Ateneu Barcelonès és un moviment que ha de culminar amb la fundació d’una nova organització política a la tardor que converteixi en un moviment estable i, si pot ser, més gran la fórmula d’èxit de JxCat, que és la fórmula del 21-D. Si d’aquí en sortirà un partit o coalició electoral ho decidiran els que s’adhereixin a partir d’ara a la Crida i participin en la convenció fundacional que es farà entre setembre i octubre. Ara bé, al manifest deixa clar que la intenció de la Crida és presentar-se a totes les cites electorals “fins que s’assoleixi la República”.

El que la Crida Nacional acabarà sent no ho sabem, però sí que sabem que ha començat amb empenta. A quarts d’onze d’aquest matí, el compte de Twitter de la Crida Nacional penjava aquest missatge:

Els adherits ja eren més de 15.000. És l’efecte Puigdemont, la capacitat del president, ara a l’exili, de liderar. Sí líder és aquella persona capaç de fer que la gent el segueixi, Puigdemont és líder. Ho va demostrar en aquella inoblidable manifestació de Brussel·les del desembre. Ho va demostrar el 21-D. Quan el PDECat li va parlar de fer llistes, la seva resposta va ser que les llistes ja les faria ell. I va crear Junts per Catalunya. I ara tornaria a ser president si l’estat espanyol hagués respectat el resultat de les eleccions.

Puigdemont és la referència del centre polític independentista i amb aquesta iniciativa condiciona el seu partit, el PDECat, precisament a pocs dies del seu congrés. I el PDECat haurà de pensar-se bé la resposta a Puigdemont, perquè entre els exvotants de Convergència pesa molt la personalitat de qui va ser alcalde de Girona i ara és a l’exili alemany.

Puigdemont pensa en alguna cosa inspirada en el Partit Nacional Escocès (SNP), el partit que fa que els independentistes escocesos s’expressin amb una sola veu i votin pràcticament una sola candidatura quan hi ha eleccions. De moment no se’n sortirà. Esquerra i la CUP ja han dit que no pensen sumar-se al nou projecte i li han vingut a dir que tot plegat fa pinta de segona refundació de Convergència.

En això s’equivoquen: Puigdemont no és aquí per refundar Convergència, entre d’altres coses perquè ell voldria que la Crida fos un moviment superior als partits i perquè si hi ha alguna cosa que el president no suporta és la vida de partit, les empentes per anar a les llistes o entrar en un govern. Per dir-ho d’una altra manera, Puigdemont té energies per enfrontar-se a un tot estat però no té energies, o no en vol gastar, enfrontant-se als partits, inclòs el seu. Ho va dir Jordi Sánchez ahir, des de la presó: “No és una crida als partits polítics. És una crida als homes i dones lliures”. Puigdemont no és un populista antipolític que vulgui superar els partits, però ha descobert que quan parla, quan actua, connecta molt més amb la gent que amb les elits, amb els carrers que amb els despatxos. És un tímid amb ànima d’activista, més còmode a les xarxes que en el porta a porta. Ara que, per desgràcia, a l’exili i durant uns dies a la presó, ha tingut un temps inesperat i indesitjat per pensar en la seva vida, s’ha vist a si mateix com un insòlit protagonista d’aquest moment del país: un noi d’Amer convertit en president a l’exili, apareixent en articles de tot el món, de ‘The New York Times’ a ‘Le Monde’. Per això l’estat espanyol busca empresonar-lo, condemnar-lo, inhabilitar-lo. Ara Puigdemont veu que hi ha desitjos d’unitat al carrer, sobretot perquè continuem en emergència nacional, amb presos, exiliats i processats. I posa el seu capital per aconseguir-la. No és un moviment personalista però té una garantia personal. I la d’un home que ja va aspirar a la investidura presidencial, Jordi Sánchez. I, per a molts votants, aquestes garanties són suficients. De moment, els consellers Turull, Rull, Forn des de la presó, i Puig des de l’exili, han escrit un article demanant al PDECat que respongui positivament a la Crida Nacional.

Puigdemont potser acabarà superat per la dinàmica d’uns esdeveniments imprevisibles. I diria que no li importaria gens passar la torxa a algú com Jordi Sànchez, posem per cas. Però ara Puigdemont sap que té capacitat de fer-se escoltar, a Catalunya i a l’escenari internacional, i no s’amagarà.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.