L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Cuixart, els permisos i el frau de llei’

Jordi Cuixart va sortir ahir de la presó de Lledoners unes hores per anar a treballar a la seva empresa, a Sentmenat. Feia dos anys i quatre mesos que no hi anava, empresonat com estava des de l'octubre del 2017. Tal com assenyalem a la portada,

Cuixart va dir als seus companys: “Us he dit que tornaria i tornaré”.

I després van venir les abraçades amb els seus companys, que l’esperaven a la porta de l’empresa, a qui va saludar amb un “Bon dia, família”. Avui expliquem que ja són cinc els presos polítics acollits a l’article del règim penitenciari, Sànchez, Cuixart, Forcadell, Forn i Bassa. I després aniran sortint tots.

La bona notícia és aquesta: que els presos polítics ja van sortint de la presó. La mala notícia és que hi han de tornar a dormir i que la injustícia encara no s’ha acabat. Anomeno injustícia el fet que fossin empresonats preventivament, sense sentència, gairebé dos anys. Que tots ells, persones decents i pacífiques, fossin acusades de rebel·lió i que fossin condemnades per sedició, en el curs d’una vista oral de 4 mesos en què van anar amunt i avall en una furgoneta policial, maldormits i mal menjats. I ara no és que puguin sortir de la presó per fer el que vulguin, sinó que tenen marcada una tasca concreta de la qual no poden sortir (treballar, voluntariat, ocupar-se d’un familiar malalt), de manera que no poden fer el que volen.

I, en canvi, mirin com ho explica determinada premsa espanyola:

“Freu de llei: 850 dies a la presó malgrat estar condemnat a nou anys”, “Va ser rebut entre aplaudiments” [què volien, que el xiulessin?]. O aquest altre:

“Rebut com un heroi pels seus empleats”. “A l'arribar a l’empresa que té al polígon industrial de Sentmenat va ser rebut amb víctors pels treballadors de la firma”. I a dalt, en l’obertura del diari: “Els fiscals culpen el Tribunal Suprem que Torra pugui alliberar els presos”.

És un titular tan retorçat que difícilment s’hi veu cap rastre de veritat. Torra no allibera presos. Primer perquè, com hem dit, no estan alliberats. En segon lloc, perquè el president de la Generalitat no ha decidit res. Qui decideix aquí són els responsables de la presó, qui pot revocar-ho és un jutge i si poden sortir ara per un article del règim penitenciari, el famós 100.2, sense haver complert la meitat de la condemna és perquè la sentència del Tribunal Suprem no va suspendre la possibilitat que els presos polítics obtinguessin aquests beneficis penitenciaris.

De cap manera es pot admetre que hi hagi un frau de llei. Més aviat tot el contrari: com ja hem explicat, el que hi ha hagut és un abús de la llei. Per frau, el del judici a Trapero. Mirin, ahir, l’ARA va celebrar un acte amb subscriptors a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Hi va anar una gentada. L’Ernesto Ekaizer, que ha estat seguint el judici al cap dels Mossos, va dir que la figura de Trapero condensa tota la ràbia, frustració i humiliació que va significar l’1-O per a les forces de seguretat de l’Estat. “És possible que es pugui construir un delicte contra Trapero, però serà el resultat d’una bancarrota”, va sentenciar Ekaizer.

I el David Miró, que firma la crònica de l’acte, acaba així: “El públic va aplaudir els ponents perquè els havien ajudat a entendre millor com funciona la justícia espanyola. Però resultava impossible no marxar més indignat del que s’havia entrat al recinte”.

No, els permisos penitenciaris no són cap gentilesa de l’Estat, i si estan resultant alguna cosa és un pal·liatiu legal de la injustícia que encara ara s’està cometent amb persones decents i pacífiques.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.