L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El milió de Hong Kong'

Aquesta setmana s’acaba la vista oral del judici. Demà sentirem els advocats defensors i dimecres sentirem per darrera vegada davant el jutge Junqueras, Forcadell, Cuixart, Sànchez, Forn, Rull, Turull, Romeva, Bassa, Borràs, Mundó i Vila.

La setmana passada els fiscals van acusar de rebel·lió els presos polítics. Els van adjudicar un cop d’estat. Van dir que hi va haver violència sense armes. Que l’arma eren els 2,3 milions de persones que van votar. Que l’actitud dels votants a les portes dels col·legis electorals va ser violenta, perquè sabien que la policia, per complir el manament judicial d’impedir el referèndum, no tindria més remei que tornar-s’hi amb violència.

Com més dies passen més greus trobo que són aquestes acusacions, perquè, si el que va passar a Catalunya el 20 de setembre o l’1 d’Octubre és un cop d’estat violent, estan perill els drets de manifestació, llibertat d’expressió, participació política... Com deia ahir Jordi Cuixart en un article a 'La Vanguardia', dir que no acatar la suspensió del referèndum del Tribunal Constitucional és violència o “un cop d'estat és tan escandalosament fals com deshonest; l’acció no violenta no és violència, ni aquí ni enlloc”.

I pel que fa a la desobediència (sense la qual no haurien avançat drets que ara donem per indiscutibles), Cuixart recordava que la mateixa sala del Suprem que el jutja va establir en una sentència anterior: “[...] La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de la dissidència davant l’Estat, i aquesta forma de pensament ha de ser admesa en el si d’una societat democràtica”.

Demà i demà passat, doncs, sentirem al·legacions de defensa que no només tenen a veure amb Catalunya, sinó amb drets civils, que són universals. I de les dues coses, de Catalunya i dels drets civils, se n’estarà parlant a la sala d’un judici, en lloc de fer-ho en converses entre governs o al Parlament. Un tribunal és la seu equivocada per a aquest tipus de debats, perquè l’únic que es decideix en un judici és si uns fets encaixen amb un tipus penal, i, en el cas dels presos polítics, si es busca l’escarment d’estat, o hi haurà espai per a la graciosa indulgència. I un judici així no té res a veure amb els debats que fan progressar una societat. Res que permeti un debat sobre l’evidència que l’estat espanyol ha quedat petit a una part molt important de la societat catalana, que demana alguna cosa més, i ho demana votant.

La sentència no pinta gaire favorable per als presos. El poder judicial s’ha encarregat de l'“A por ellos!”, i si Cuixart i Sànchez ja fa més de 600 dies que són a la presó no és gaire probable que ara els deixin anar amb una petició de disculpes. De manera que, políticament, els dies i mesos que venen seran molt complicats. I tornaran a tensionar la societat catalana. Si no fos que ens toca de prop, i en fa mal, podríem dir, però, que no hi ha societat que no estigui sotmesa a tensions. Avui és notícia a tot el món que un milió de persones (250.000, segons la policia) van manifestar-se a Hong Kong per protestar contra el projecte de llei d’extradició que permetrà que residents de Hong Kong siguin detinguts i traslladats a la Xina per ser jutjats sota lleis xineses. La manifestació va ser la més massiva que s’ha vist a Hong Kong en l’última dècada, incloses les concentracions de la Revolució dels Paraigües del 2014. Els convocants van assegurar que més d’un milió de persones, vestides de blanc, el color de la protesta, van omplir els carrers durant més de nou hores i van enviar un potent missatge de rebuig a Pequín.

Una protesta d’un milió de persones en un país de 7,5 milions d’habitants. Els opositors al projecte de llei denuncien que dona carta blanca a la Xina per extradir qualsevol presumpte sospitós, inclosos activistes pro democràcia o dissidents, per ser jutjats sota el sistema legal de Pequín, que no és ni independent ni transparent.

Un dels manifestants ha declarat: “Pequín s’ha anat impacientant amb Hong Kong des del moviment dels paraigües de fa cinc anys. Ens veu com un adolescent rebel que no aprèn a ser agraït i obedient”.

La llibertat, el desig de participar, de decidir, de defensar allò que creus que és teu, la por a perdre drets, el refús al domini per la força del més fort, és com l’aigua, que sempre busca un camí per escapar-se. En això estem.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.