L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Puigdemont apareix i Aragonès parla de confrontació"

Esquerra, que vora tres anys s’ha fet seva l’expressió 'eixamplar la base', veu ara que Puigdemont es presenta i parla de “confrontació”. I és curiós fer constar que ahir Aragonès va fer servir la paraula, aplicada a la taula de diàleg

La capacitat de Carles Puigdemont d’engrescar els seus i amoïnar els adversaris ha quedat àmpliament demostrada des que dijous passat va anunciar que tenia intenció de presentar Junts per Catalunya a les pròximes eleccions, amb independència del que acabés fent el PDECat. Des de dijous, tots els analistes polítics parlen de Puigdemont i, ahir, el contrincant republicà Pere Aragonès va haver de sortir a dir que les urnes no li fan por. El president a l’exili manté una capacitat fora del normal per ocupar el centre de l’escenari.

El PDECat i Puigdemont es disputen la marca de JxCat

Puigdemont continua sent una certesa en un món molt incert: el president, que a l’octubre farà tres anys que és a l’exili, ha donat proves de resistència i de resiliència (tornar a la forma original després d'un cop) que omplen d’esperança milers de votants independentistes, als quals Puigdemont conforta. És així. En aquest sentit, el president a l’exili és un líder carismàtic. I això és molt en un panorama polític, econòmic i social com el que vivim a Catalunya i al món.

Però encara que a alguns ulls pugui semblar-ho, Carles Puigdemont no és Superman. D’entrada, ha ensopegat amb la capa, perquè el seu anunci comença amb una resta, la de la part del PDECat, amb qui no s’ha posat d’acord. I, en política, per guanyar cal sumar, no restar. Pensin que els minuts de campanya i debat a les teles corresponen a Junts per Catalunya, no a Carles Puigdemont. ¿Pot permetre's el luxe de no estar representat als grans debats? En segon lloc, no som a l'octubre del 2017 i la invocació de la repressió no és prou. La mateixa presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha admès en una entrevista que avui li publiquem:

Elisenda Paluzie: “Ara el gran risc és que l’independentisme es quedi a casa a les pròximes eleccions”

Ara el gran risc és que l’independentisme es quedi a casa a les pròximes eleccions”. O sigui que la frustració o la ràbia (per fer servir dues paraules de la mateixa Paluzie) poden portar alguns votants no a deixar de ser independentistes, però sí a abstenir-se davant la gestió divisiva i faltada d’horitzó del Procés, que han fet Junts, Esquerra i la CUP durant aquests vora tres anys.

L’1 d’octubre és una data a la qual molts votants guarden lleialtat perquè va ser el dia més important de la seva vida política, però com deia ahir Jordi Sànchez a La Vanguardia, el compromís amb l’1 d’octubre ha d’anar acompanyat de compromís amb el bon govern i, en això, Junts per Catalunya toparan amb el discurs d’Esquerra i de totes les ofertes del catalanisme que diuen que els que estan per a la confrontació no poden oferir bon govern. I el bon govern és vital davant el virus que no se’n va o Nissan que sí que se’n va. 

O davant de notícies com aquesta. Mirin què publica avui La Vanguardia: ja fa anys que els pressupostos generals de l’Estat pressuposten més inversió a Catalunya que a Madrid, però a l’hora de la veritat, a Madrid s’ha executat més inversió real que a Catalunya els últims cinc anys.

O sigui que Espanya (o si ho volen, l’estat espanyol) va fent com sempre, és a dir, va fent el gran Madrid que ho està buidant tot. Això és la presa de pèl habitual. 

Esquerra, que vora tres anys s’ha fet seva l’expressió eixamplar la base, veu ara que Puigdemont es presenta i parla de “confrontació”. I és curiós fer constar que ahir Aragonès va fer servir la paraula, aplicada a la taula de diàleg: "Amnistia, autodeterminació i independència. Aquesta és la millor manera de confrontar-nos, confrontar projectes, confrontar propostes democràticament, anar a la taula de negociació amb l'Estat portant aquestes propostes".

Torra s’inclina per celebrar les eleccions a l’octubre

Confrontar-se. Esquerra no es vol deixar avançar per l’esquerra. Falta molt per a l’octubre, perquè avui tres o quatre mesos són un món. 

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.