L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Que sigui l’última vegada'

"Ve el judici, tornaran a venir les urnes amb les municipals i les europees i la gent, per més comprensió que hi hagi per les estratègies dels partits i els factors humans, no pot evitar sentir-se maltractada"

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

El penós espectacle d’ahir protagonitzat per Junts per Catalunya i per Esquerra ha servit per fer públic allò que sempre ha planat sobre la relació entre aquestes dues famílies polítiques: la lluita pel lideratge del Procés entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i la lluita pel lideratge del món exconvergent.

Xoc de JxCat i ERC per la suspensió de Puigdemont

En l’episodi d’ahir, en què van esclatar públicament la relació, el motiu de la disputa va ser si Puigdemont havia de quedar al marge de la suspensió com a diputat que s’havia d’aplicar als altres diputats processats per rebel·lió, a causa de la interlocutòria del jutge Llarena. Desobeir pot tenir un preu penal i obeir significa tornar a acotar el cap davant l'abús de posició del Tribunal Suprem sobre la vida parlamentària catalana i sobre el vot dels ciutadans. Quin preu és més alt? Quin preu interessa més pagar als uns i als altres? Ha de tenir Puigdemont una consideració diferent? Què produeix més rèdits electorals a curt i a llarg termini? En això discrepen Esquerra i Junts i, dins de Junts, els dirigents del PDECat i els independents al voltant de Puigdemont.

"La decepció que causen entre els independentistes quan es barallen com ahir és enorme. Tot això, ells i els seus partits ho saben, però no són capaços d’evitar episodis com el d’ahir"

Tot plegat són massa discrepàncies per a un mateix espai polític, massa discrepàncies per a dos grups que comparteixen el govern de la Generalitat i, sobretot, massa discrepància per als seus votants, uns votants que fa anys que han superat les diferències de partits i que envien cartes a la presó sense pensar si el destinatari és d’Esquerra o del PDECat. Tot això, els partits ja ho saben, però no poden ni volen evitar-ho. Els partits són estructures que competeixen però, en el cas que ens ocupa, la competició, a sobre, és dramàtica pel factor humà. Puigdemont i Junqueras estan pagant un preu personal molt alt per la seva gestió de l’octubre passat, no han tancat les ferides d’aquelles setmanes, creuen en el seu capital polític i en la seva estratègia i miren de tirar-la endavant enmig de les dificultats que signifiquen l’exili i la presó. Han de combinar l’estratègia a llarg termini amb la resposta tàctica complicada per l’acció de la justícia espanyola. La decepció que causen entre els independentistes quan es barallen com ahir és enorme. Tot això, ells i els seus partits ho saben, però no són capaços d’evitar episodis com el d’ahir.

Els dos grups han de parlar a fons de què volen fer i com ho volen fer. A Esquerra no volen que la figura de Puigdemont acabi dominant tot l’espai sobiranista. Tampoc ho vol la cúpula del PDECat. Junts per Catalunya té malsons amb la reedició d’un tripartit, en què Esquerra seria la referència del món independentista.

Ve el judici, tornaran a venir les urnes amb les municipals i les europees i la gent, per més comprensió que hi hagi per les estratègies dels partits i els factors humans, no pot evitar sentir-se maltractada. No sé què en sortirà del dia d’ahir. Si serà el punt d’inflexió a partir del qual les dues grans formacions sobiranistes entendran que seguir així és un suïcidi polític, o si continuaran així fins al final, encara que el final sigui exactament això, el seu final.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.