L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Sánchez i el perill del joc de mans’

Avui el president espanyol Pedro Sánchez continua el seu periple per Barcelona mentre tothom opina sobre la reunió d’ahir amb Torra.

Algunes conclusions ja es podien avançar ahir mateix: Sánchez es reunia a Palau amb Torra per necessitat, no per convicció. Hi anava per complaure Esquerra, no per complaure Torra, perquè necessita els vots d’Esquerra per aprovar els pressupostos generals de l’Estat. De fet, impressionava pensar per un moment què estaria dient Sánchez, quin discurs més diferent tindria amb Catalunya si avui estigués governant amb Ciutadans. De fet, només cal recordar què deia fa només tres mesos, en campanya electoral, i la seva gran oferta a Catalunya era portar Puigdemont detingut a Espanya.

Però Sánchez és president amb l’abstenció d’Esquerra i governa amb Podem, el to és un altre i avui, l’endemà de la trobada, les cartes estan clarament posades sobre la taula: el govern espanyol no vol que sigui dit que es parlarà d’autodeterminació o d’amnistia, com voldria el Govern català, però sí que és veritat que Sánchez ha buscat omplir aquest buit pel senzill procediment d’agafar la llista de temes que Mas i Puigdemont van portar a Rajoy i començar a donar-li resposta. Són les reclamacions econòmiques de Catalunya de tota la vida, de finançament, d’inversions, etc. I, això sí, encara que estava previst que les pròximes reunions entre governs fossin dirigides per Calvo i Aragonès, dos vicepresidents, Sánchez i Torra van quedar que la pròxima, ja com a taula de diàleg, la presidiran ells i a més a més això serà, com a molt tard d’aquí tres setmanes, aquest febrer. Sánchez ha honorat el seu pacte amb Esquerra, Esquerra està més tranquil·la, Torra continua sent actor polític protagonista tot i que ja va de retirada i el diàleg comença (ja veurem on acabarà). O sigui que Sánchez s’ho ha pres amb interès.

No cal dir que aquesta assumpció de la llista de temes pendents que Sánchez ha fet seva, que a nosaltres ens sembla normal (fins i tot, com les inversions, obligatòries per llei), a la dreta nacionalista espanyola li semblen un escàndol.

La portada de 'El Mundo' diu: “Sánchez rehabilita Torra y abordará la autodeterminación” i “dice que la ley no basta” i "cede a todas las exigencias de los separatistas para lograr su apoyo a los presupuestos”.

I a l’interior, “Sánchez se deja humillar por Torra”. La paraula humiliació torna a sortir més endavant, quan fins i tot congelen una imatge de vídeo on es veu el cap de gabinet de Sánchez, el famós Iván Redondo, saludant Torra amb el cap inclinat. A Vox, PP i Ciutadans els ha semblat la imatge de la “submissió”, de la “reverència”, d’estar “doblegat als tirans”, i fins i tot de “quadrar-se davant la delinqüència”. A d’altres els sembla que “Sánchez rehabilita Torra” (La Razón)

Molt semblant a aquest (ABC): "El presidente vuelve a blanquear al inhabilitado Torra", amb aquest indignat comentari de: “Acepta el teatro de la cumbre entre estados organizado por la Generalitat”.

I s’analitza l’oferta de treball de Sánchez com l’habitual tracte discriminatori per a la Catalunya insolidària i rebel, davant les províncies pobres i molt espanyoles. I si creuen que exagero, mirin què diu el president de Múrcia: “El gobierno asfixia a los murcianos, mientras ofrece dinero a Cataluña”.

En el fons, de tots els titulars que hem vist, aquest és el més important: passen els anys i sempre estem amb la mateixa cançó, que fa vergonya, per barroera i gastada. Per això, quan Sánchez parla de “reencuentro” i que les ferides són profundes, cal dir-li que ens sabem aquest truc de memòria. Una cosa és que li aprovin els seus pressupostos i l’altra és solucionar el problema que causa per a la convivència l’obsessió anticatalana de la cultura política espanyola. Perquè al que assistim és a l’enèssima aplicació del vell truc de funcionament de la política espanyola: “Ja m’agradaria, catalans, donar-vos el que demaneu, però és que ho hem de donar a tothom, perquè ja veieu com es posen”. I l’Estat viu còmode amb aquest enfrontament.

Mirin, Pedro Sánchez va formular una pregunta molt temptadora de contestar, la de “en quin moment” es va produir el desencontre Catalunya-Espanya. Si el que busca és una data, la història li proporciona un ampli assortit de respostes de totes mides: 1714, 1939, 2010, 2017... Però Sánchez s’equivoca si creu que tot anava bé fins que un dia va passar alguna cosa i la relació es va fer malbé. El problema no és un moment sinó una idea d’Espanya: o és plurinacional o la relació mai no funcionarà. La relació només pot anar bé si l’estat espanyol renuncia a tractar Catalunya com una província més i accepta, fins i tot, el dret a decidir el seu futur polític. I si el que vol és un moment, jo n’hi proposo un: 1978. Amb el franquisme encara ben viu i els militars al govern espanyol, va ser possible posar “nacionalitats” a la Constitució. Som al 2020 i aquest concepte constitucional fa 43 anys que dorm, esperant que algun campió del diàleg el desenvolupi. Per aquí podria començar una solució. La resta és obligar-nos a repetir aquesta història lamentable.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.