L’anàlisi d’Antoni Bassas: ’Sentència i desfilada militar, no’

"L’Estat mateix s’adona que veure una desfilada amb jutges mentre als carrers de Catalunya hi ha protestes per la sentència associa Espanya amb autoritarisme"

La sentència, dilluns que ve, afirma avui l’Ernesto Ekaizer. El més interessant és el perquè que li han donat: “Es tracta de no provocar”. Llegeixo: “S’ha volgut evitar la imatge transmesa per les televisions de tot el món de la confrontació de la desfilada de les forces armades a Madrid -a la qual assisteixen el govern i els magistrats del Suprem i del Constitucional- amb la mobilització d’un sector important de la població de Catalunya”. Això diu l’Ekaizer i és prou revelador d’allò que dèiem ahir: l’Estat està escaldat pels costos de reputació que va tenir la violència policial de l’1 d’Octubre i no vol repetir errors, almenys d’imatge. L’Estat mateix s’adona que veure una desfilada amb jutges mentre als carrers de Catalunya hi ha protestes per la sentència associa Espanya amb autoritarisme.

La Moncloa espera una sentència per sedició

Per cert, que de portes endins, l’autoritarisme és una marca de la casa: a TV3 i Catalunya Ràdio, la Junta Electoral els ha prohibit utilitzar les expressions presos polítics o exili des d’avui fins al 10 de novembre. D’això se’n diu estat d’excepció informatiu, que conculca la llibertat d’expressió dels periodistes i el dret dels ciutadans a rebre una informació veraç. Si segons la línia editorial d’un mitjà i el criteri professional dels seus periodistes el president Puigdemont és a l’exili i el vicepresident Junqueras és un pres polític, ho són i punt, i després els espectadors ja decidiran si volen ser informats d’acord amb aquest criteri. Aquesta mesura no s’aplica enlloc d’Europa i fa de les campanyes electorals a Espanya un temps d’anomalia informativa impropi d’una democràcia. 

Mentrestant, els últims dies anem sabent que els Mossos es coordinen amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil i que el govern espanyol ha desplaçat a Catalunya 1.500 agents, la majoria a Barcelona, la qual cosa no fa més que aprofundir en la idea que el problema més greu que té Espanya, que és la realitat nacional de Catalunya, l’aborda com un problema d’ordre públic. És el fracàs de la política, el fracàs d’Espanya i una motxilla existencial molt pesada per a Catalunya.

I un últim apunt. Dilluns, el PSC es va desmarcar de Ciutadans i no va donar suport a la moció de censura a Torra. Ahir, Miquel Iceta va venir a l’ARA i li va dir a la directora: “Si alguna cosa ha demostrat el moviment independentista és el seu caràcter pacífic”

Miquel Iceta: “Si alguna cosa ha demostrat el moviment independentista és el seu caràcter pacífic”

Aquest Iceta menys bel·ligerant contrasta amb el de la setmana passada que deia que un 155 de Pedro Sánchez tindria el suport “total i absolut” del PSC. Vejam, els socialistes catalans saben que si parlen com una còpia de Ciutadans no se’n sortiran. I li han repetit a Sánchez un argument per convèncer el PSOE de la necessitat de moderar, si més no, el llenguatge: perquè els socialistes guanyin a Espanya han de fer un bon resultat a Catalunya. I les condicions perquè el PSC faci un bon resultat a Catalunya no estan donades: si hi ha repressió policial, o intervenció de l’autonomia, i, a sobre, el PSOE no vol pactar amb Podem, hi ha molt votant socialista a Catalunya que no li veu la gràcia a la papereta del PSC.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.