Misc 20/09/2018

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Tal com érem'

"Aquell potser va ser l’últim dia de la revolució dels somriures. Aquell dia el somriure va donar pas a una consciència més greu del que podia estar a punt de venir. Però el que aquell dia va quedar reforçat va ser allò que se’n deia la cadena de confiança: la gent reforçava els polítics, i viceversa"

4 min

Avui som a la rambla de Catalunya de Barcelona.

Avui és un d’aquells dies en què moltes persones recordem què estàvem fent ara fa un any, el 20 de setembre del 2017, sobretot quan vam sentir per la ràdio que la Guàrdia Civil havia entrat al departament d’Economia.

Com que avui en dia tots portem un mòbil amb càmera a la butxaca, tots tenim el nostre propi àlbum de fotos del mateix esdeveniment.

El meu àlbum inclou fotos de primera hora, amb els Mossos i la Guàrdia Civil a la porta, departint tranquil·lament, en actitud distesa. A poc a poc els manifestants van arribant fins aquí i alguns creuen la calçada fins a posar-se a un pam de la cara dels agents que vigilen l’accés a aquest magnífic edifici modernista.

Els ensenyen pancartes i paperetes de vot. La gent està indignada, falten 10 dies per al referèndum i els concentrats i la gent que els saluda tocant el clàxon des de la Gran Via semblen absolutament compromesos amb l’objectiu de votar. Que la Guàrdia Civil entri a Economia és rebut com si el govern de Rajoy hagués trepitjat una línia vermella, la línia vermella de la suspensió de l’autonomia, 'de facto'. I a cada hora que passa arriba més gent.

De seguida em va cridar l’atenció que hi hagués un cotxe de la Guàrdia Civil aparcat al davant mateix, sense cap protecció. Després vaig saber que els vigilants privats de seguretat de l’edifici van oferir a la Guàrdia Civil posar els cotxes a l’aparcament privat de l’edifici, però que van dir que no.

Més tard, la gent es va començar a atansar als cotxes com qui s’atansa a una fruita prohibida. Primer va ser per posar-hi una octavilla cridant a votar. Més tard va ser per empaperar-lo amb els cartells del moment, i finalment per convertir-lo en plataforma alçada de fotògrafs i càmeres en general. Al principi els Mossos intenten que els càmeres no s’hi enfilin però no poden impedir-ho.

Recordo que vaig veure arribar Jordi Sànchez molt d’hora i que el primer que va intentar va ser descarregar pressió popular sobre la porta, i va demanar a la gent que anés a tallar la Gran Via. La gent hi va anar, però ja n’hi havia tanta que també se’n va quedar aquí al davant.

Cap a les 11 o les 12 se m’acosta un senyor amb vestit i corbata i m’explica que ha anat a comprar 50 euros de clavells al Navarro del carrer València i els reparteix entre els manifestants, que els branden davant el guàrdia civil de la porta en senyal de pau revolucionària, a la portuguesa.

La història és coneguda: el registre dels guàrdies civils durarà fins a la matinada, i la manifestació també. Els cotxes de la Guàrdia Civil amb armes a dins han estat un esquer. Queden abonyegats. El govern espanyol ja té una imatge de danys materials. I sobre aquest muntatge de suposada resistència a l’autoritat edificarà un procés judicial que portarà Cuixart i Sànchez a la presó tres setmanes més tard.

Avui, un any després, podem fer un balanç provisional: la gent cridava “Votarem!”, i vam votar. El Parlament va proclamar la independència, però no ho va ser. El 155 va ser immediat i les presons i els exilis també. Entre les presons, la del titular d’aquest departament, Oriol Junqueras. El 21-D l’independentisme va tornar a guanyar però Puigdemont no va poder ser investit. Les justícies europees no han extradit els polítics que van triar l’exili. Rajoy ja no governa. Una moció de censura el va desallotjar del poder, amb els vots dels independentistes.

Ens mirem les imatges de fa un any, i ens mirem a nosaltres mateixos. Com ha canviat, l’estat d’ànim. Milers de persones tenien la convicció que per defensar una causa justa, la de les urnes, calia sortir al carrer, i ho van fer amb determinació, amb entusiasme, sense por. Aquell potser va ser l’últim dia de la revolució dels somriures. Aquell dia el somriure va donar pas a una consciència més greu del que podia estar a punt de venir.

Però el que aquell dia va quedar reforçat va ser allò que se’n deia la cadena de confiança: la gent reforçava els polítics, i viceversa.

Avui recordem primers aniversaris mentre esperem els judicis. El PDECat i ERC governen en coalició però no son capaços de consensuar una unitat estratègica. I això que les municipals s’acosten. Com és possible?

El pes de la repressió de l’Estat es nota. Fa una setmana, per l'Onze de Setembre, un milió de persones van tornar a sortir amb més disciplina cívica que alegria. Escarmentats per la repressió. El 20-S té un regust de nostàlgia trista per les presons i els exilis, per la consciència dels errors propis, per la comparació d’aquell tal com érem i com som.

Avui, gràcies als treballs publicats per 'El Món' i 'Eldiario.es' hem pogut llegir el que ja intuíem, el que m’han sentit a dir aquí alguna vegada: una part de la judicatura espanyola actua pensant que és l’última trinxera de la unitat d’Espanya disfressada d’estat de dret. Disfressada, perquè han perdut tota imparcialitat.

L’aire greu que va començar a respirar-se fa un any continuarà.

Llibertat per als presos, exiliats i processats. I que tinguem un bon dia.

stats