L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Aznar es presenta per Barcelona’

¿S’ha parat a pensar per què diu que la Barcelona dels setanta era terra d’acollida? Era l’única gran capital de la Península on hi havia una consciència real de ruptura amb el franquisme, d’aspiració de solució democràtica, d’europeisme. ¿I què ho feia possible, això? Doncs una íntima connexió amb el catalanisme

Ahir es va presentar a Barcelona la candidata al Congrés del Partit Popular Cayetana Álvarez de Toledo. Pablo Casado també va venir a solemnitzar la presentació i la simbologia de l’acte va ser una: la bandera espanyola.

Lluny han quedat els temps en què el PP de Catalunya procurava que a tots els seus actes hi hagués banderes catalanes i espanyoles, una mica com fa Ciutadans quan va a Amer a buscar brega un dissabte.

Però aquell PP ja no és aquest, sinó una evolució renacionalitzada (encara que pugui semblar difícil renacionalitzar un partit fundat per un ministre de Franco), i en aquest sentit Cayetana és una peça de l’estratègia de Casado per competir amb Arrimadas. Han buscat una candidata que vingui de Madrid, que no parli català, que afirmi que Barcelona és una província com qualsevol altra i que es refereixi a l’independentisme en termes insolents.

De fet, la candidatura d’Álvarez de Toledo està més pensada per agradar als electors de tot Espanya que als catalans, perquè el PP té enquestes en què la divisió del seu vot amb Vox o Ciutadans li pot fer perdre les eleccions. El missatge que estan adreçant aquests dies a aquests electors és: “Ja no som els maricomplejines de Rajoy, Aznar ha tornat, hem fet cas a Jiménez Losantos i ja no teniu cap excusa per votar Vox o Ciutadans, perquè a nacionalistes espanyols no ens guanya ningú. Fixeu-vos a què ens hem atrevit a Catalunya: a escombrar el que quedava del nostre partit i aterrar-hi amb una paracaigudista”. Una paracaigudista il·lustrada, que parla fluixet, com es parla al servei, ben bé com Aznar, com aquell que no dissimula la molèstia que li produeix tot allò que no és castellà, però que dissimula la seva agressivitat amb una tranquil·litat fictícia, perquè té el gens menyspreable suport de la Corona, l’exèrcit, les ambaixades, el sistema mediàtic, el sistema financer i les clavegueres de l’Estat.

O sigui que, adaptant McLuhan, Cayetana és el missatge. I el missatge és: a Catalunya no cal el català, allò és una província més, rebutgeu fer cap esforç per entendre res, perquè no hi ha res a entendre; al revés, ells, els autòctons, han d’entendre que són una província de la nació espanyola. Tot aquest corpus doctrinal és dur, però hi posen la cirereta de l’insult: no tingueu cap complex a dir que la meitat de la població catalana o la immensa majoria que vol un referèndum és  racista i forma part d’un programa excloent.

Cayetana és doctora en història per Oxford, però sembla ignorar el més bàsic, que és la història d’èxit que ha significat la integració de ple dret en la vida catalana de milions de persones que han vingut a Catalunya, inclós un president de la Generalitat nascut a Còrdova. Ignora allò que va dir Bill Clinton en certa ocasió a Barcelona: que el futur pot ser taliban o català, entenent per català integrat, convivencial. Cayetana amaga el fet que l’independentisme vol votar, que és tot el contrari  d’imposar, que es tracta d’obrir les urnes perquè hi voti tothom.

Cayetana té un objectiu, que és que Catalunya no esdevingui un subjecte de dret que es pugui autodeterminar. Aquest objectiu és polític i és legítim, però el que no és polític ni legítim és revestir-lo de superioritat moral i a més dir que l’independentisme és “xenofòbia groga”. Això no és un argument, això és insult. No pot parlar de xenofòbia el partit que governa Andalusia gràcies a Vox.

Diu la candidat insolent que els sobiranistes no volen viure amb altres espanyols i catalans per un sentiment molt obscur que es diu xenofòbia. Això és intolerable. La xenofòbia es l'animadversió cap a persones o cultures diferents o considerades com a estrangeres, i el sobiranisme no va d’això, perquè, en relació a Espanya, Catalunya és molt barrejada, i un sobiranista xenòfob correria el risc de ser xenòfob amb la seva pròpia família, el seus propis cognoms. Álvarez de Toledo és d’origen argentí. Que li pregunti a Messi, a Pissarello, a Dante Fachín o a sor Lucía Caram quina ha estat la seva experiència a Catalunya.

Si no fos greu, faria riure que la candidata parlés del sobiranisme com dels que posen fronteres interiors i exteriors, mentre que el PP ha treballat intensament per posar fronteres a la mateixa llengua a Catalunya, València i les Balears, ha posat fronteres televisives entre aquestes comunitats, s’ha inventat el LAPAO per no dir català a l’Aragó. Quan resulta que hi ha més càtedres de català a les universitats de tot el món que a les espanyoles. Quan és impossible que un nen espanyol pugui sentir seva la llengua catalana perquè no la sent mai en la seva vida quotidiana.

Cayetana ha vingut a Barcelona amb el vell discurs de la Barcelona dels setanta, la de Vargas Llosa i García Márquez, caracteritzada aleshores com a “terra d’acollida”, com si ara no ho fos. ¿S’ha parat a pensar per què diu que aleshores era terra d’acollida? Perquè en aquella època, Barcelona, entre aquella intel·lectualitat i bona part del carrer, era l’única gran capital de la Península on hi havia una consciència real de ruptura amb el franquisme, d’aspiració de solució democràtica, d’europeisme. ¿I què ho feia possible, això? Doncs una íntima connexió amb el catalanisme. Catalanisme, democràcia a Europa, cultura, Miró, Tàpies, Espriu... Tot això anava junt. Aquella Barcelona que tant els enlluerna no s’entenia sense l’aportació decisiva del catalanisme, que era sinònim de llibertat. Avui Catalunya, juntament amb el País Basc, són les dues úniques comunitats espanyoles, per dir-ho així, on la ruptura amb el franquisme és definitiva i majoritària. I si en vol alguna prova, anem a veure com es diuen encara els carrers, les avingudes i les places de moltes capitals de província espanyoles.

No sabem com li anirà al PP en general i a Catalunya en particular el 28 d’abril, però sí que sabem que ha decidit operar a Catalunya com un partit castellà i aliè, amb una candidata esbiaixada que ataca la convivència.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.