L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La impunitat de l’estat profund'

¿No és això un estat podrit dins l’Estat? ¿No és la sensació d’impunitat, més encara, la seguretat de sortir-ne impune, el que pot portar la màxima autoritat policial d’una comunitat autònoma a comportar-se com un brètol?

El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, és avui la imatge que han triat els mitjans per il·lustrar el desastre de confusió entre consumidors, notaris i bancs sobre qui ha de pagar l’impost quan es formalitza una hipoteca.

Aquí tenen Lesmes, el responsable últim del desgavell al Tribunal Suprem, que ha enfonsat la seva credibilitat i ha arrossegat la de la justícia. Pensin que, a la borsa, les accions dels bancs han perdut 8.200 milions d’euros de valor des de dijous.

Laberint hipotecari

Per acabar-ho d’adobar, el problema no es va arreglar ahir en una reunió de tres hores al Tribunal, sinó que s’ha ajornat fins al 5 de novembre. Els experts encara tenen els ulls oberts com taronges: els jutges tiren enrere una decisió a la vista de les  conseqüències que està tenint, cosa que sens dubte és tota una confessió de les pressions que han rebut del món financer, i el resultat és a la vista de tothom:

Mirin aquesta columna. Ahir els periodistes de l’ARA van preguntar als bancs què feien quan havien de firmar una hipoteca amb un client, el panorama no pot ser més confús. En una oficina de la Caixa feien una interpretació favorable al client. En una del BBVA, les hipoteques estaven aturades fins a la sentència definitiva. Al Sabadell, en una oficina l’empleat va confirmar que el banc continuava com si no hagués passat res, o sigui, que a l’espera del que digui el Suprem el 5 de novembre, continua pagant el client. I a la Caixa d’Enginyers també continuen pagant els clients.

És indignant que els que s’omplen la boca de seguretat jurídica hagin quedat tan retratats davant la banca, davant els consumidors i davant la mateixa llei. A Lesmes ja li han arribat unes quantes peticions de dimissió de dins mateix de la judicatura.

El que ja ha dimitit aquest matí mateix ha sigut el comissari Daniel Rodríguez López, cap superior del Cos Nacional de Policia a Navarra. Ha dimitit aquest matí després que  Eldiario.es hagi publicat que des d’un compte de Twitter ocult ha insultat polítics d’esquerres i polítics catalans, i ha lloat Tejero i el líder de Vox. El compte de Twitter està instal·lat al seu telèfon mòbil oficial. Des d’allà va insultar Ada Colau, el PNB o Rufián, a qui per cert va desitjar que un toro l’envestís als Sanfermines.

Marlaska cessa el cap de la Policia Nacional de Navarra pels seus insults a polítics d'esquerres i nacionalistes al Twitter

¿No és això un estat podrit dins l’Estat? ¿No és la sensació d’impunitat, més encara, la seguretat de sortir-ne impune, el que pot portar la màxima autoritat policial d’una comunitat autònoma a comportar-se com un brètol?

I és que aquest estat que presenta traces de franquisme en els seus comportaments és ben viu, per desgràcia. Recordaran el cas del fotoperiodista Jordi Borràs, que va ser agredit, segons testimonis, per un agent del Cos Nacional de Policia el passat mes de juliol. El policia va reconèixer el periodista, se  se li va acostar i li va cridar "Viva España" i "Viva Franco" i, a continuació, el va colpejar repetidament a la cara. Veïns de la zona que van veure l'agressió van intentar retenir l'home, que es va identificar com a policia. Mentre intentava fugir, l'agent va perdre una navalla que portava a sobre. Després va transcendir que es tractava d'un comandament de la Brigada Provincial d'Informació adscrit a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya.

Doncs bé, Jordi Borràs i el seu suposat agressor han estat cridats a declarar dilluns que ve per un jutjat d’instrucció de Barcelona en una curiosa equiparació de papers agressor i agredit. ¿Què se n’ha sabut d’aquest policia durant aquests mesos? Res. Ha estat encobert per l’Estat, que ha decidit mirar cap a una altra banda i donar aparença de baralla al que va ser, segons els testimonis, l’agressió d’un policia a un periodista, després de proferir crits franquistes.

Heus aquí tres històries diferents amb un denominador comú: l’opacitat i la impunitat amb què és mouen els poders de l’Estat.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.