L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘I el rei, als toros’

"Però per més que la sentència sigui la primera preocupació, n’hi ha una altra de més gran, que els acusats van remarcar ahir. És l’”Escolta Espanya”, un altre cop"

El judici al Procés va acabar ahir amb una punta emocional, la des al·legats dels presos. Els acusats van aprofitar per treure’s alguna espina particularment clavada, com  Romeva i Turull, que van advertir que, de cares d’odi res, que l’1 d’Octubre el que hi va haver van ser ulls brillants d’il·lusió, o Jordi Cuixart, quan va dir al fiscal que protestar davant dels poders de l’Estat, sí, sempre, que sense protestes les societats no avancen.

Cadascú a la seva manera, van coincidir que cal tornar el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol a la política. Però si em fessin triar alguna de les frases, em quedaria amb la senzillesa i la claredat amb què va expressar-se la consellera Dolors Bassa: En efecte, el tribunal té a les seves mans els destins dels acusats però també marcarà la vida de Catalunya. I aquí és on tinc un seriós dubte, que és el de saber si Espanya està escoltant gens. Perquè els al·legats finals d’ahir van contenir un monumental ‘déjà vu’: una vegada més, uns polítics catalans asseguts en un banc dels acusats de la justícia espanyola. Una vegada més, uns polítics catalans citant el “Ens mantindrem fidels per sempre més” d’Espriu o l’”Escolta Espanya” de Maragall. Som així: citem poetes com Gil de Biedma, o clàssics com Sòcrates o Petrarca i evoquem el ‘Cant dels ocells’ o, com va dir ahir, em penso que el conseller Josep Rull, el «’We shall overcome’», el “Tots junts vencerem”. Una vegada més, uns polítics amb un accent català indissimulable se sotmeten a la justícia, que no es digna a dotar-se d’una traducció simultània, ‘¡Faltaria más!’ Aquesta és la motxilla cultural que portem, la que determina la nostra visió de la vida: tenim raons al cor, anhels de llibertat, tones de dignitat que acaben sovint al banc dels acusats, on uns polítics que pensen en català es defensen en una llengua que no és ben bé la seva.

Diu avui l’Ekaizer que aquests al·legats emotius no tenen gran impacte a l’hora de redactar la sentència, i en canvi les crítiques la Fiscalia, sí. Ja ho veurem. Alguns diuen que aviat, en un mes i mig, abans de l’agost, perquè Marchena redacta ràpidament, ha anat prenent notes a l’ordinador que tenia al davant durant la vista oral i voldria deixar-ho enllestit just quan tothom marxa de vacances. D’altres creuen que això no és possible donats els 50.000 folis de la causa i perquè Marchena vol que tots set magistrats firmin la sentència per unanimitat, i la unanimitat no s’aconsegueix en un mes i mig. Ja ho veurem.

Però per més que la sentència sigui la primera preocupació, n’hi ha una altra de més gran, que els acusats van remcar ahir. És l’”Escolta Espanya”, un altre cop. Francament, tinc els meus dubtes. Per un cantó, una bona part d’Espanya no ha sentit res perquè un cop el conflicte ha arribat al Suprem, l’estat espanyol ha semblat respirar, s’ha espolsat les mans i a una altra cosa. Hi ha una altra part que es complau amb el judici, que vol veure els presos entrar i sortir de la presó, que vol un escarment, que li és igual el desprestigi internacional, que repeteix ‘Odio y golpe de estado’, i que avui proclama ”Procés: sense penedits”. Uns citen poetes i parlen amb dignitat de mà estesa, els altres citen articles del Codi Penal i parlen de justícia amb severitat. Ahir els presos deien “Escolta Espanya” i el rei Felip VI era als toros, a Las Ventas. Em sembla un anticip del que vindrà.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.


I que tinguem un bon dia.