L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La sentència i la convivència’

"Encara que la de Zapatero només és una veu clamant en el desert, el seu missatge té el valor de parlar a aquesta Espanya. Ara, suposo que Zapatero no esperarà que, a Catalunya, algú accepti l’indult a canvi que la meitat del país abandoni les seves idees. Els primers que no ho esperen són els presos"

Ahir Zapatero va parlar de la relació entre Catalunya i Espanya després de la sentència del Suprem. El pes de Zapatero en el conjunt de l’opinió pública és, com saben, molt limitat; no es tracta de cap veu de la consciència, precisament. A Catalunya el recordem per l’“apoyaré” de l’Estatut que va acabar malament, i al final a Espanya no va ser més feliç: Zapatero va sortir de la Moncloa descavalcat per la crisi financera, amb un 20% d’atur i congelant les pensions. Total, que els socialistes el tenen arraconat i la dreta el té demonitzat. D’una banda, per ser  “progre” (va legalitzar els matrimonis entre persones del mateix sexe); i de l’altra, per no ser prou espanyol (o proetarra, directament). O sigui que el que digui Zapatero no fa tendència. Amb tot, va ser president del govern i el seu discurs sempre té un punt de risc entre ingenu i voluntariós. Ahir, sense anar més lluny, va dir que havia parlat per telèfon amb Junqueras a la presó i que s’intercanvia missatges amb Puigdemont per persona interposada. En un món en què als 10 minuts ja t’han dit traïdor o colpista, no està malament.

Zapatero desvela que va mantenir una "breu" conversa telefònica amb Junqueras quan l'exvicepresident ja era a la presó

El cas és que Basté li va preguntar si desitjava una sentència lleu per als presos i ZP va contestar això: "Jo desitjo que sigui una sentència que ens permeti, amb el respecte al Tribunal Suprem, recuperar la necessària, desitjatble i saludable convivència."

“Una sentència que recuperi la convivència”. La subratllo perquè des del cor de l’Estat (Zapatero el representa) no sentiran res més amable ni constructiu. Aquest és el topall. La voluntat de diàleg no passarà d’aquí, d’una “sentència que recuperi la convivència”. No hi ha convivència sense reconeixement de l’altre.

Naturalment, la sentència agreujarà la situació, perquè d’un judici no en pots esperar una solució política. Un judici no resoldrà mai la tensió Catalunya-Espanya. Però el que diu Zapatero és, atès que ens enfrontem inevitablement a una sentència, que després els presos demanin l’indult, i l’Estat que l’estudiï (o sigui, que el concedeixi). I aquesta opinió, que a Catalunya no genera cap entusiasme, és el més conciliador que sentiran d’un expresident espanyol. 

I per acabar-ho de fer més fosc, resulta que tant de bo que tot pogués reduir-se a una sentència. Ja fa temps que l’estat espanyol impedeix que el que es vota a Catalunya pugui dur-se a terme, sigui el referèndum de l’Estatut, la investidura de Puigdemont o la condició de diputat de Junqueras, Sànchez, Rull, Turull, la de senador de Romeva, la de regidor de Forn o la d’eurodiputat de Puigdemont i Comín. Però si fa més de 600 dies que alguns dels presos són a la presó. Però si la Guàrdia Civil ha decidit fer un trasllat dels presos de tres dies i dues nits! Encara que la sentència fos absolutòria, això que Zapatero en diu “la convivència” no es recuperaria immediatament, perquè l’Estat no troba que calgui recuperar res més que la llei i l’ordre i una visió fossilitzada de la Constitució. Qualsevol diàleg és una debilitat. Un exemple: ja veuen la prudència amb què va parlar Zapatero ahir, i amb què es troba avui?

Amb un editorial d’’El Mundo’ que parla de la seva “inacceptable intromissió”. La convivència ja fa anys que està perjudicada per actituds com aquesta, des de molt abans que es parlés d’independència. Zapatero ja sap el preu que va pagar per aprovar un nou Estatut. Per tant, encara que la de Zapatero només és una veu clamant en el desert, el seu missatge té el valor de parlar a aquesta Espanya. Ara, suposo que ZP no esperarà que, a Catalunya, algú accepti l’indult a canvi que la meitat del país abandoni les seves idees. Els primers que no ho esperen són els presos. 

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.