ENTREVISTA

Marc Castellnou: “Un incendi com el d’Austràlia pot consumir Collserola en sis o set hores”

Entrevista al cap del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF)

Canvi ”Fins ara els bombers parlàvem d’apagar un incendi; ara ja hem de parlar de com planifiquem el país” Tallafocs ”Els pagesos fabriquen la certesa que el país serà viable en el futur” Rendició ”Fa cinc anys pensàvem que amb tecnologia ens podríem enfrontar a gran incendis. I no. Hem aixecat la bandera blanca”

L’hem convidat al febrer perquè vostès diuen que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern.

Doncs comença a no ser veritat perquè ja no tenim els hiverns que teníem i tenim incendis tot l’any. El problema ja no és la calor, el problema és el canvi climàtic. Els nostres boscos viuen en un clima que no és el seu.

I quin és el seu?

El clima dels dies en què van néixer, no el clima actual. Els boscos estan estressats i els incendis són cada vegada més grossos perquè s’aprofiten d’aquesta debilitat dels boscos causada pel canvi climàtic. Els boscos van aguantant fins que arriba un punt que no poden més.

O sigui que ja no vivim al país en què vivíem.

Això és molt cert. Ja no vivim en el país en què vivíem i, per tant, no té cap sentit fer esforços per tornar a tenir aquell país que teníem. El que ens cal és ser capaços de crear el país en el qual viurem demà.

¿I això val tant per als boscos com per a les platges?

Amb les platges és el mateix. El model de costa i turisme de Catalunya ha de tenir present que la meteorologia no li permetrà mantenir els costos de l’actual estructura. Cal que tinguem clar què és sostenible. Catalunya és asimètrica: no té cap sentit acumular població a la costa i haver-los de portar els aliments, l’aigua i l’energia, i tenir l’interior despoblat, amb incendis que correran fins a la costa i faran caure aquella economia. Austràlia no ha tingut turisme en tot l’estiu. Imagini’s que des dels Bombers, de sobte, diguessin que des de Sant Joan fins a la Mare de Déu d’Agost no podem tenir ningú a la costa. Hem d’assumir que el paisatge sobre el qual es planificava Catalunya ja no és estàtic. I atenció, perquè la incertesa cotitza a la baixa als mercats i els països que no tenen planificada la resiliència davant els canvis que venen, són menys agradables per invertir-hi a llarg termini. Fins ara els bombers parlàvem d’apagar un incendi, ara ja hem de parlar de com planifiquem el país.

Doncs aleshores per on comencem a planificar?

Per entendre que ara la clau ja no és preservar el que tenim sinó ajudar a fer evolucionar el que tenim perquè pugui ser resistent sense dependre dels humans. Cal fabricar un paisatge que aguanti el clima de demà. No pensar què preservem del que ha arribat fins avui sinó com ho transformem perquè pugui continuar vivint demà.

I això, en el cas de Catalunya, què vol dir?

Crear un país que no sigui només per anar-hi a passar les vacances. Això vol dir boscos gestionats, amb extracció de fusta, agricultura extensiva, més ramats i diversitat de tots els ecosistemes, perquè com que no sabem quins boscos s’adaptaran al nou clima, com més components tinguem, més possibilitats tindrem d’ensopegar la combinació que funcionarà demà. El problema clau és que el bosc no entén el concepte de propietat privada, i si gestionem el territori amb una visió d’aprofitament, no ens en sortirem. Miri, el meu pare té dues hectàrees d’oliveres i jo sempre li dic que no surten a compte, però tenen un valor sentimental i fem l’oli per a casa. Però, en el fons, aquest bon home el que està fent és fabricar seguretat. La gent dels polígons industrials de més avall es beneficien del mosaic que han creat pagesos com el meu pare. La pagesia de l’Anoia, del Bages, del Berguedà beneficia la ciutat de Barcelona, els vallesos i tot el litoral turístic. Si el vi, l’oli i l’ametlla desapareixen perquè no poden sobreviure al mercat, tindrem problemes de protecció civil molt greus que demanaran molts més recursos que els que ara caldrien per mantenir aquella economia. Cal un canvi radical.

O sigui que els pagesos són gent que apaga incendis tot l’any.

Sí. Els pagesos són gent que apaga incendis i que fabrica certesa que el país serà viable en el futur.

Diu que els incendis d’ara són els de sisena generació. Què vol dir?

Són incendis de canvi climàtic. Tempestes de foc. No hi ha capacitat d’extinció i cal fer com els australians: una pas enrere, defensar cases i persones, però en cap cas enfrontar-te a l’incendi directament, perquè perdries recursos.

Això pot passar a Catalunya?

Això sabem que passarà a Catalunya. I ja ha passat a Portugal i a Grècia. A Portugal es va cremar l’equivalent forestal de tota la província de Tarragona en set hores.

¿Tota la província de Tarragona cremada en set hores?

O tota la façana litoral des del Besòs fins al Cap de Creus. L’incendi aprofita l’escalfament global i el bosc debilitat per fabricar les seves tempestes, que es mouen molt de pressa. Quan hi va haver l’incendi de la Torre de l’Espanyol de l’estiu passat, els conreus de Maials, Bovera i la Granadella van parar el foc. El que ens amoïna és tot el Prepirineu, de la Noguera fins a la Garrotxa cap al nord, perquè és la zona en què el canvi climàtic està impactant més. A Europa l’alarma està sonant al Prepirineu, a la Selva Negra alemanya i les Ardenes, perquè els incendis que hem vist a Portugal o Austràlia ens poden passar. En els pròxims deu anys de canvi climàtic, la cosa anirà a més.

¿I com hi respondran des dels Bombers?

Bàsicament, decidirem a partir del cost d’oportunitat, com vam fer aquest estiu a la Torre de l’Espanyol. Haurem d’acceptar que per salvar un flanc potser haurà de cremar l’altre. Els sistemes d’extinció tenen un límit de capacitat. A més de dos o tres quilòmetres per hora els bombers no hi podem anar, i aquests incendis poden avançar a set o vuit quilòmetres per hora.

Estic intentant pair tot el panorama que em dibuixa.

Doncs un exemple: Collserola, una illa forestal carregadíssima de vegetació i de població. Imaginem un incendi com el d’Austràlia, que comença al Papiol, amb vent de ponent: en quatre hores pot ser a Barcelona i haver consumit tot Collserola en sis o set hores. Si els bombers només intenten evitar la progressió de l’incendi, no podran evitar l’impacte sobre Sant Cugat i la Floresta. Si els bombers defensen aquella població, no podran evitar el viatge de l’incendi cap a Barcelona. A Austràlia hem après les decisions que s’hauran de prendre.

¿Si Collserola crema, Barcelona s’haurà d’evacuar?

No la pots evacuar, Barcelona. És una mica apocalíptic, però no la pots evacuar. Tant si treus la gent cap a Girona com cap a Tarragona o cap a Manresa, tot l’entorn és forestal. ¿Vostè traurà tota la gent de dintre de Barcelona per posar-los en una carretera que és molt més insegura que Barcelona mateix?

Per tant, ¿el més segur és quedar-se a la ciutat?

I menjar-se el fum. Hi hauria problemes de respiració, sí, però és el que s’ha fet a Canberra, Sydney, Los Angeles o San Francisco. Miri, fa cinc anys pensàvem que amb recursos i tecnologia ens podríem enfrontar a grans incendis. I no. Hem aixecat la bandera blanca. Ja no és un tema de recursos. Ara ja es pot formular com una tesi: estem vivint una onada de canvi. I com a societat podem triar que es cremi el bosc a la brava o gestionar-lo nosaltres perquè ho faci de manera sostenible.

Però això passarà segur?

Això passarà segur. Les condicions han canviat, i tot l’ecosistema s’adapta a aquestes noves condicions.

Això no ho havia vist mai cap generació, oi?

A aquest ritme no ho havia vist mai ningú. Hi ha hagut molts canvis climàtics, però a aquest ritme no. De fet, els arbres més adaptats a més calor ja van agafant més territori.

La Fageda d’en Jordà, a la Garrotxa, serà substituïda?

Segurament sí. Les fagedes van arribar fins als Ports, però ara estan en retrocés globalment. I els arbres de la Fageda d’en Jordà, com el faig i el pi roig, evidentment se’n van i al seu lloc apareixeran arbres que ara són més al sud.

Serà la Roureda d’en Jordà?

O l’Alzinar d’en Jordà, o la Pineda d’en Jordà. Trigarem unes dècades a veure-ho això, eh?

¿El Gloria i els incendis estan units pel canvi climàtic?

Són part del mateix. Una atmosfera més calenta pot crear tempestes amb inundacions molt més potents o incendis molt més virulents. Igual que les tempestes de sorra al nord d’Àfrica, que cada vegada són més potents.

Si tinc un càmping o un hotel a la costa, què faig?

El mateix que si té una casa de colònies en un bosc. Faci’s a la idea que són moments de canvi. Faci com la persona que es pensava jubilar i tenir una vida tranquil·la i li acaben de diagnosticar una malaltia o la seva parella s’acaba de morir. La vida són pertorbacions i ens hi hem d’adaptar. La sort que té la nostra generació és que és la que té més capacitat de planificar el futur. No existeix el dret que les coses no canviïn i ens tocarà ser humils. Canviar tot això és molt difícil? Sí, però posem en una balança el que implicarà no canviar-ho.

¿Fins a quin punt treballar en tot això li amarga la vida?

La pregunta em toca profundament, però li diré que aviat arribarà el meu tercer fill.

Enhorabona!

No és fàcil. No paro, acabo cansat entre viatges i incendis, i a vegades entro a l’oficina i em sento dir: “Mira, ja entra Nostradamus amb les males notícies”. La part positiva és que em permet treballar amb científics joves, és com una addicció poder estar sempre a la cresta de l’onada del coneixement, i els Bombers de la Generalitat són una referència a nivell internacional en la manera de respondre als incendis del canvi climàtic. Això em fa continuar, perquè el cost familiar és molt alt.

O sigui que quan demana per anar a Austràlia a seguir un incendi, no hi ha problemes de pressupost.

No. La UE hi posa recursos, i els Bombers aprofitem aquest canvi de la cultura de les emergències. Fins ara el món de Protecció Civil estava tancat en una sala. Ara, davant diferents escenaris que afecten el bé comú, ha d’interactuar amb la societat perquè pugui influir en la presa de decisions, perquè el que decidim nosaltres marcarà el paisatge de demà, i això ho hem de fer amb la societat. Potser en el futur els Bombers haurem de signar un contracte amb la societat a l’hora de fixar quines decisions prendrem davant d’una emergència, per evitar la pressió dels lobis, dels interessos econòmics o de polítics potents.

Venen temps de decisions greus.

Venen temps de decisions molt, molt greus.

PerfilNo es tracta d’alarmar ningú sinó més aviat tot el contrari: el que proposa Marc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) és que, ara que encara hi som a temps, comencem a planificar el territori de Catalunya a partir d’una evidència: des del punt de vista del clima, ja no vivim al país on vivíem. Aquella Catalunya de certeses climàtiques ja no existeix. O comencem a pensar el territori, i per tant l’economia, a partir del canvi climàtic, o un estiu dels pròxims deu anys els que podem acabar sortint per la tele mentre se’ns rosteixen els boscos serem nosaltres, igual com ara hi han sortit els australians. Castellnou explica que a l’atmosfera es donen les condicions perquè tinguem uns incendis amb la capacitat de cremar els Pirineus sencers, i això voldria dir la desaparició de tot l’ecosistema. Perquè el canvi climàtic no és calor, només: paisatges sencers poden desaparèixer. Marc Castellnou és enginyer forestal i màster en incendis forestals, un mestratge que va començar de petit perquè, diu, “apago incendis d’ençà que portava entrepans al bosc al meu iaio”.