Una senyora estossega al metro

Aquests dies, quan algú estossega al metro, la gent mira al sostre com desitjant que s’obrin uns compartiments i caiguin unes mascaretes d’oxigen sobre els seus caps. Ahir va estossegar una senyora i els veïns de seient li van donar l’esquena com si fossin el fill de Suárez al Congrés de Diputats quan parla Bildu, mentre la resta de passatgers prenien distàncies amb el perill de cua d’ull. Era una tos de pit generosa en decibels. Quan la persona en qüestió va tornar a tossir, el vagó sencer es va girar cap ella amb mirades fulminants, mentre un bon samarità li va allargar un caramel que va ser refusat amb la brusquedat de qui vol passar inadvertit i no pot. Tots fèiem llàstima: la senyora que tossia i tots els que ens la miràvem amb ganes de canviar de vagó en marxa, però, casualitat o no, ja no es va sentir cap més estossec. Fan jugar els partits a portada tancada però el transport públic circulant. Esclar, ningú agafa el transport públic per diversió, i menys aquests dies.