Misc 29/10/2015

Qui i com parla a dos milions de catalans? L'editorial d'Antoni Bassas

3 min

La proposta presentada per Junts pel Sí i la CUP al Parlament perquè aquest declari l’inici de la creació de la República Catalana no és un episodi més. Està tenint conseqüències profundes: perquè ha tocat el nervi de l’estat espanyol, no es parla de res més als mitjans, i és el tipus de notícia que tothom entén i que a tothom amoïna. És un salt qualitatiu o, dit en el llenguatge processista, un salt de pantalla que porta el procés a nous, grans i incerts nivells de dificultat. I no tan sols a Espanya. També a Catalunya. Després m’hi referiré.

Dic que l’anunci de desconnexió ha tocat nervi, fins al punt que, pressionat pels mitjans, Rajoy va citar Sánchez a la Moncloa, a dinar. Els dos grans partits espanyols escenifiquen unitat d’acció, encara que, d’ahir, no en va sortir més que allò que es buscava, és a dir, la foto, el missatge. No perdem de vista, tampoc, que Rajoy i Sánchez estan en precampanya, que falten menys de dos mesos per a les eleccions generals, i aquí els tenen, amb els colors corporatius del partit: Rajoy corbata blava, Sánchez corbata vermella. La imatge és un dos per un: està destinada a tranquil·litzar l’opinió pública i a reforçar el bipartidisme. Però, què soluciona la trobada?

Notin que han anunciat que obriran el diàleg a Albert Rivera, però que no convidaran Pablo Iglesias perquè té altres idees: concretament, defensa el referèndum a Catalunya; per demanar el ‘no’, però defensa el referèndum. Com al Regne Unit. Com al Canadà. A aquest no el conviden. De què serveix que parlin els que pensen el mateix? Recorden, senyors i Sánchez, que els seus dos partits, els dos grans partits espanyols, sumats, van aconseguir a Catalunya, el 27-S, el 21% dels vots?

L’estat espanyol, que fa temps que ha desplegat la seva força jurídica, diplomàtica, policial, mediàtica, continua sense desplegar la seva força política. Parlen entre dos, però no parlen amb els dos milions de persones que han votat independència. Quan diuen “bé, és que no val la pena que els diguem res perquè ja no es conformarien amb res que que no fos la independència”... Alguns segur que sí. Però tots? Han fet alguna oferta? Han fet alguna oferta a una reclamació sostinguda en el temps, de manera impecablement pacífica i convivencial? No creu que mereixen alguna resposta política? I, sobretot, han pensat que si alguna vegada haguessin obert un diàleg potser no estaríem aquí? Perquè ara és molt fàcil dir “als independentistes no val la pena parlar-los”, però és que han parlat abans d’alguna cosa? Quan la proposta de pacte fiscal, d’inversions en infraestructures, o quan l’Estatut i la sentència del TC: és que alguna vegada en els darrers deu anys han volgut atendre alguna demanada de Catalunya? O és que els sembla que pactar és de dèbils? A més a més, es percep clarament la incapacitat de donar resposta política a un problema polític. En les declaracions de les darreres hores ha aparegut Susana Díaz dient que és important la unitat dels demòcrates. Com si parlés del País Basc, anys enrere. La unitat dels demòcrates? Demòcrates ho som tots, fins i tot preguntaria qui és més demòcrata, el que vol posar les urnes o el que ho impedeix?

Que ara parlin entre ells no soluciona el problema. La proposta de declaració de Junts pel Sí i la CUP, tampoc. Ja dèiem ahir que era un crit exasperat embolicat en la dignitat i la força d’una majoria absoluta parlamentària, però tornava a ser una crida d’atenció davant un problema d’una magnitud que no es pot amagar.

Siguem conscients que propostes com aquestes radicalitzen tothom i deixen desemparada una part de la gent. Entenguem que de la mateixa manera que diem que el PP ha estat una fàbrica de fer independentistes, el procés ha estat una fàbrica de vots per a Ciutadans, i que el canvi de líder del PP de Catalunya ha estat per buscar algú amb un to frontista similar. Que, per tant, anem a una escenificació de la vida política a Catalunya més frontista, més aspra, amb més escenes al Parlament –trencats els vincles del catalanisme polític autonomista– produïdes per sortir als ‘TN’ de tot Espanya, i que la tensió protagonitzada davant les càmeres pels actors polítics s’encomana fàcilment al carrer perquè serveix com a model de relació social. Per això és important avançar en la investidura i la formació d’un nou Govern. Per això és tan important no exagerar en l’escenificació.

stats