MÍSTER B.
Misc 24/02/2014

El club a mitges

i
Antoni Bassas
2 min

Per l’amor de Déu (que diria Viviane Reding), però és que un partit pot sortir pitjor? No content d’haver-la espifiat amb l’alineació, Martino també es va adormir amb els canvis, i mira que Ricard Torquemada ja els demanava amb l’1-1. Esclar que un no sap si és més greu això o que el primer gol fos de córner, igualet que 7 dels 20 gols que ha encaixat el Barça a la Lliga. La imatge de Piqué aixecant la mà descol·locat en el segon gol, en què Griezmann afusella Valdés, és la imatge del naufragi. I la catifa vermella que li posen a Zurutuza perquè marqui el tercer és de festival de Sant Sebastià. Quan la Reial va marcar el 3-1 encara quedava mitja hora. Però res. I el pitjor és que tothom veia que o tornava a venir Messi al rescat (però en futbol, si véns caminant arribes tard) o allò no ho aixecaria el joc col·lectiu.

Com que aquest Barça aquí cau i allà s’aixeca, i malgrat tot encara està viu a totes tres competicions, no queda més remei que aixoplugar-se en el “que no estamos tan mal ”, que és l’argument de quan el present s’agafa amb pinces. Perquè bé, no ho estem. No pot ser que un grup amb tant de talent transmeti tanta impotència. I no és nou: a casa en el 2-3 contra el València la sensació va ser semblant.

Anem-nos fent a la idea que si aquest any el Barça guanya algun títol (perfectament possible) serà després d’haver-nos desconcertat i, fins i tot, decebut. Després d’alguns partits complets amb minuts vibrants, l’equip es dissol en una mescla de cansament mental, melancolia del passat, repetició mecànica de passades, vacasagradisme i pilotes a Messi, esperant que la samarreta espanti el contrari (com al City) o que el millor jugador del món la fiqui (com dissabte amb l’1-1). L’equip ha perdut l’únic que no podia perdre: recorden allò del “d’aquest equip no se’n pot dubtar”? Doncs ara sí, ara en dubtem. Dubtem de si entrenen bé, de si juguen els que estan millor, de qui mana al vestidor i de què els passa a jugadors que tenim en un pedestal.

El pla institucional és igualment delicat, perquè al desconcert causat per aquest equip de les alegries a mitges s’hi afegeixen els problemes causats pel govern de les mitges veritats. Si el Barça decideix avui pagar 9,1 milions d’euros a Hisenda pel contracte de Neymar, vagint sumant el que ha costat el brasiler, ja lluny dels famosos 57,1 milions de l’“enginyeria negocial”, de quan el Barça donava lliçons a Florentino de com fitxar, en un moment en què tots els aparells de l’Estat viuen en alerta vermella pel procés i saliven davant de qualsevol català, físic o jurídic. I el cas Neymar no s’ha acabat aquí, de manera que la suma pot continuar, en perjudici del jugador i de l’equip. El president va dimitir a les portes de la consulta per fer una remodelació de 600 milions. Només a base de veritat i lideratge, que han estat els dos grans dèficits, es podrà evitar que els disgustos futbolístics es transformin en vot de càstig.

I malgrat tot, no hi ha res perdut, i el culer faria bé de no regir-se per la llei del pèndol.

stats