MÍSTER B.

Quan els companys et fan millor

Al discurs inaugural de la Fira de Frankfurt del 2007, Quim Monzó va pronunciar unes paraules que m'acompanyen sovint: "No sé com van les coses en altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l'home, mentre et pren les mides, pregunta «¿Cap a quina banda carrega vostè?», i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l'esquerra), la gent treu conclusions. [...] La gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses". Ahir em van venir al cap.

Per si puc ser d'alguna ajuda en les deduccions de l'entrevista d'ahir a Johan Cruyff, en tant que autor, només puc dir que va ser pensada a partir dels 40 anys del seu debut oficial, que s'escauran d'aquí quinze dies, i concebuda com una conversa amb un futbolista únic que ha marcat per bé, i llargament, la història del futbol i del Barça. La vida és massa curta i el periodisme massa influent per desaprofitar l'ocasió de posar el focus sobre el que fa més gran un club i més serena la convivència.

Per això em permeto explicar quin és el meu moment de l'entrevista. Veient els períodes viscuts en les dues darreres dècades, queda clar que a la baula Cruyff-Guardiola hi va quedar dipositada una transmissió d'èxit sense precedents, que dóna al llegat de l'holandès un nou sentit. En certa manera, representa una addenda extraordinària a la pàgina del seu pas pel Barça, considerant que, anys enrere, ell mateix ja va reescriure la història del seu pas pel Barça com a jugador, quan va portar el club al cim d'Europa com a entrenador. Però preguntat per la transcendència de la seva paternitat, Cruyff afirma: "No... Potser jo hi era, però a ell l'ha ajudat moltíssima gent. Laudrup, i la seva manera de ser, per exemple. O un Koeman, gent d'altres països, que viuen diferent i parlen altres idiomes... Era en un grup de gent amb Stòitxkov, que no es pot comparar amb Laudrup ni amb ningú. Ni amb Romário!"

Rexach també va ser decisiu. De fet, va ser la persona que va parlar de Guardiola a Cruyff. En tot cas, la idea té molta força: en part, som allò que som capaços d'aprendre de la gent que ens envolta cada dia. Hi ha els pares, esclar, i els mestres, i els caps de la feina, i els models en què ens emmirallem. Però, sobretot, hi ha la influència més o menys visible d'aquells que la vida ens posa per companys i que sovint no triem. Els altres ens fan millors per poc que ens hi fixem, i la barreja de talents de procedència diversa fan grans les obres col·lectives, començant pels països. Ho saben als Estats Units i ho sabem a Catalunya. Al contrari del que pensen els que prefereixen rodejar-se de gent que no els farà la competència i de l'extrema dreta que viu de la por a l'altre, l'alteritat ens completa. Més encara, ens explica. La millor notícia per al Barça és que la cadena continua i la llista dels jugadors que penjaran de Guardiola és promesa de felicitat.