CRÒNICA

“Aquesta és la vostra resposta”

El dia que algun d’aquests propagandistes aconsegueixi convocar a Espanya l’equivalent als 600.000 manifestants d'aquest dimecres a Catalunya, ja ens ho farà saber

Són quarts de cinc de la tarda i vull caminar per tots els trams de la cua de la manifestació, des de passeig de Gràcia fins a Urgell, per arribar a l’ARA, però no puc perquè la Gran Via està desbordada per una gentada de totes les edats. I totes les cruïlles que albiro, estirant el coll des de Diputació (rambla de Catalunya, Balmes, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel i Urgell) estan igualment a petar d’estelades i de manifestants amb aquesta samarreta turquesa que passarà a la història però per les raons exactament contràries a les que se suposa que perseguien els seus dissenyadors. No hi ha l’entusiasme d’altres Diades, lògicament, ni sento que es repeteixi cap crit ni consigna. El que hi ha és la gent, amb actitud feinera, disposada a complir amb la seva part del contracte, disposada a ser-hi, perquè a la pregunta de cada any, que és de què anava aquest Onze de Setembre, la resposta és que anava de ser-hi, malgrat tot i tothom.

Una hora i mitja més tard, la Guàrdia Urbana de Barcelona dirà que hi havia 600.000 persones, i és fàcil imaginar-se que els amics de les males arts i els cuiners del suflé que sempre baixa estaran bavejant amb titulars del tipus “Només s’han manifestat el 8% dels catalans”. El dia que algun d’aquests propagandistes aconsegueixi convocar a Espanya l’equivalent als 600.000 manifestants d’aquest dimecres a Catalunya, ja ens ho farà saber.

Però és veritat que ha sigut la Diada amb menys gent des del 2012. Sortir al carrer a expressar el dol és poc encomanadís. Tenir presos i exiliats no convida a la performance. La desunió i la repressió s’han cobrat el seu peatge. N’hi ha que pensen que ha quedat demostrat que l’èxit de la reivindicació catalana no depèn de la quantitat de gent que es manifesti l’Onze de Setembre, que tant li fa ser mig milió o un milió i mig, perquè Espanya no vol escoltar. I segur que també són milers els que s’han quedat a casa en una mena d’“absència de càstig” davant la falta de direcció política unitària i l’indissimulat càlcul de partit que impregna la conversa nacional.

Quan una sentència com la del Tribunal Suprem és a tocar, la Diada no pot ser una festa, i si no hi ha festa, manifestar-se és més un exercici del cap que del cor. I malgrat el dolor ambiental, quan veia la gentada que desbordava les cruïlles de la Gran Via he recordat les paraules que Barack Obama va pronunciar a Chicago la nit de la seva primera victòria, el 2008: “Si algú de per aquí encara dubtava que aquest és el país on totes les coses són possibles, que encara qüestiona el poder de la nostra democràcia, aquesta és la vostra resposta”.