“En una deflació, el problema és a càmera lenta”

BarcelonaLa deflació s’ha convertit en un concepte cabdal en l’economia catalana, espanyola i europea. La caiguda constant dels preus ha repercutit positivament en les butxaques dels consumidors però diverses veus alerten que això pot suposar un llast per a l’economia. Els economistes Miquel Puig i Edward Hugh n’han parlat amb l’ARA aquesta setmana.

Senyor Puig, vostè creu que l’actual procés de deflació que estem vivint no ha de ser especialment preocupant.

Miquel Puig: Jo crec que no és preocupant. De la mateixa manera que una inflació entre el 0% i el 2% no és preocupant, una deflació entre el 0% i el 2% ens hauria de preocupar exactament el mateix. Les raons que es diuen per parlar de la deflació com una cosa perillosíssima pràcticament no han passat mai o han passat en circumstàncies molt excepcionals, o bé són hipòtesis. Esclar, si els preus comencessin a caure molt ràpidament, l’economia es destarotaria. Però què passa si els preus cauen un 1% o un 0,5% cada any? ¿Algú deixarà de comprar alguna cosa? ¿Vostè deixarà de comprar una corbata perquè pensa que si espera sis mesos potser serà un 0,5% més barata?

Una corbata no, però un pis potser sí.

M.P.: Tampoc. Vostè no deixarà de comprar un pis perquè pensi que d’aquí un any serà un 1% més barat. No ho farà, no hi ha ningú que ho faci. Vostè deixa de comprar un pis si creu que esperant un parell o tres d’anys baixaran un 20% o un 30%. Això sí, però un 1% no. Miri, quan la factoria Ford va treure el Ford T, el famós Ford T...

Ja fa més de 100 anys.

M.P.: El 1909, fa una mica més de cent anys. El cotxe va sortir per 825 dòlars. Setze anys després, més o menys el mateix model, el Ford T4, es venia per 260 dòlars. És a dir, havia baixat al voltant d’un 70%. D’acord amb aquesta idea, ningú hauria comprat un Ford T i tothom estaria esperant a la porta, pensant si ho compra o no ho compra perquè baixarà de preu. Escolti, en aquell moment, el 1925, les fàbriques de Ford treien al mercat dos milions de cotxes cada any i no podien donar l’abast perquè la gent estava comprant Fords. El mateix passa quan Apple anuncia un nou producte. La gent fa cua per ser els primers a comprar, tot i que saben que si esperen sis, set o vuit mesos serà més barat.

Senyor Hugh.

Edward Hugh: Jo tinc una altra perspectiva. Estic d’acord que el canvi que tenim al davant és un procés lent, que no canvia les coses radicalment.

A Espanya els preus van caure un 1,1% al desembre. Això és greu?

E.H.: No, però si tu ets un botiguer i llegeixes que l’economia ha crescut un 1,3% però els preus han caigut un 1,1%, al calaix més o menys tens els mateixos diners. El PIB del qual hem parlat fins ara ha sigut un PIB ajustat a la inflació. En temps d’inflació això té un sentit. Tens un creixement del PIB d’un 5% i una inflació del 3%, i llavors el PIB real només creix un 2%. Però el que s’anomena PIB nominal és el PIB en els diners del dia a dia, abans d’ajustar la inflació. El resultat és que quan els preus baixen ajustes per dalt el creixement. Tu tens un creixement zero al calaix, però els preus han baixat un 1,1% i, per tant, has fet un creixement de l’1,1 negatiu. És un fet que Catalunya ha sigut un país d’inflació. La gent ha pres les seves decisions basant-se en aquesta idea. Fent els càlculs sobre si em paguen bé, sobre si aquest any només m’apugen el salari un 1% i la inflació és un 3%... i, per tant, perdo un 2%. La gent haurà d’aprendre tota una altra manera de pensar i calcular. Pel que fa als pisos, no estic totalment d’acord amb el Miquel. Ara es nota que els preus comencen a baixar lleugerament, i jo dubto molt que deixin de baixar, perquè, si la tendència és deflacionista, continuaran baixant. I l’incentiu, per exemple, d’un britànic de venir aquí a la costa, comprar un pis i després vendre’l al cap de cinc anys per un 30% més s’ha acabat.

Senyor Puig, què hi diu?

M.P.: Bé, tots els que som aquí som bastant grandets, i òbviament ens costarà posar-nos a pensar en un món en què els preus no pugen. La meva mare, que té 90 anys i té una persona a casa que l’ajuda, em diu: “Bé, ¿quant li haig d’apujar aquest any?” I li dic que no li ha d’apujar el sou gens. No li cap al cap perquè per a ella els salaris són una cosa que cada any s’ha d’ajustar a l’alça. Però això jo crec, i amb perdó, que és una cosa de la gent de la nostra edat.

E.H.: Però potser tu i jo, Miquel, estem fàcilment d’acord perquè no tenim deute.

M.P.: Bé, jo tinc una hipoteca.

E.H.: Però no dónes una importància extraordinàriament gran a aquest tema. Les classes més desafavorides, amb ingressos més ajustats, estan o bé amb desnonaments o bé amb greus problemes. Hi ha un gruix de la classe mitjana catalana, i suposo que també entre els lectors d’aquest diari, que entre els anys 2000 i 2006 van agafar hipoteques d’una certa magnitud, i ara amb aquest panorama es plantegen què n’han de fer. Això sí que és un problema. L’altra part d’aquest problema és un problema de l’Estat. No ens oblidem que l’estat espanyol encara té un 6% de dèficit, tot i haver posat la mà al fons de la Seguretat Social i altres coses per l’estil... Hi ha una tendència a fer créixer aquest deute. Què farem al final amb aquest deute?

A veure si aconsegueixo posar-los en desacord. Ara estan baixant els preus. Imaginin que algú té la sort que treballa en una empresa que li augmenta el sou un 2%: està guanyant un 3%. Aleshores la deflació és fantàstica.

E.H.: Qualsevol persona o empresa que té deutes el 2013 i els ha refinançat fins al 2018, tindrà el 2018 una proporció del deute sobre els seus ingressos més gran. La inflació beneficia qui té deutes, i la deflació beneficia qui té estalvis. Aquí hi ha la diferència.

M.P.: És veritat que la inflació beneficia els deutors i la deflació beneficia els creditors. Però també és veritat que els tipus d’interès reflecteixen aquesta inflació.

Tota la vida hem sentit a parlar de la deflació al Japó, de la dècada perduda. I no són el que eren, però tenen alguns indicadors que ja ens agradaria tenir a nosaltres.

M.P.: No tenen pobres.

E.H.: ¿És així perquè tenen deflació o perquè és el país que té més robots industrials per càpita? El Japó, com deia el Miquel, té una taxa d’atur d’un 4%, però hi falten persones. És un país on la població i la força laboral baixen cada any. Una cosa que han fet és allargar la vida laboral, una altra és que les dones participen al mercat de treball. I, tot i així, amb tants robots, estan ocupats. ¿Quina és la part dolenta del Japó? Que si cada any tens menys persones, lògicament el consum intern comença a baixar. El que va entendre Alvin Hansen, un economista dels anys 30 als Estats Units, és que el creixement en un sistema capitalista està fomentat en la inversió, que augmenta si el consum augmenta. Això fa que creixi l’economia, perquè el consum és un 70% de l’economia. I el deute del Japó ha crescut enormement, fins al 245% del PIB. Ara el problema que tenen és com sortiran d’aquest embolic, en el qual es troba no a causa de la deflació sinó pel fet que el Japó manté el seu nivell de vida a través d’un dèficit molt important.

I, per tant, potser d’aquí deu anys, jo no estaré parlant en termes tan elogiosos del Japó.

M.P.: Em nego a considerar que el Japó té una dècada perduda, que és un problema. El Japó no té una dècada perduda, és un país ordenat, un país pròsper, ben distribuït, i, per tant, és un país envejable. No té una dècada perduda. ¿Que el PIB no ha crescut? No. I per què? Doncs, com molt bé dius tu, per raons demogràfiques. Però saps què passa? Que el deute del govern japonès el tenen els japonesos. L’estat deu al poble. I qui és l’estat? El poble?

E.H.: No sé si els estalviadors, els que no s’han endeutat, estaran contents amb la quitança.

M.P.: Això sí que és un problema.

E.H.: Ja veuràs com es revolucionen els italians quan el govern els digui que no tornarà tot el deute. Dins la unió monetària, és un debat entre Alemanya i el sud d’Europa. Alemanya és l’estalviadora. Ells no estan tan preocupats, fins i tot neguen que hi hagi deflació. Els representants del Bundesbank diuen més o menys el que diu el Miquel. Aquí o al sud no és només Syriza, el mateix Mariano Rajoy ho vol. El populisme del sud d’Europa, tant de dretes com d’esquerres, té una cosa en comú: no es preocupa de gastar diners a nivell de l’estat. I si es perdonen els deutes, encara millor.

M.P.: Jo insisteixo que no crec que hi hagi un problema amb la deflació. La insistència de dir que és “el problema de la deflació”...

Ni per als que tenen deute?

M.P.: El sud està esclafat pel deute, el deute s’ha de reestructurar, impagar, perdonar... Potser el deute s’ha d’impagar perquè és impagable, impossible, però el problema del sud d’Europa és que no és productiu. El problema de Grècia no és que el seu estat degui el 170%, que degui molts diners... Aquest no és el seu problema. El seu problema és que té una economia desballestada i que té un estat incapaç d’exigir als contribuents que tenen diners que paguin. A Espanya passa el mateix. El problema de l’Estat no és que degui un 100% del PIB, és que no recapta prou impostos perquè no és diligent a l’hora d’exigir els impostos a qui pot pagar-los.

Com estarem d’aquí un any?

M.P.: Estarem tenint la mateixa conversa, en la mateixa situació.

E.H.: Entrarem en altres factors, com el conflicte dins la Unió Europea sobre les polítiques monetàries. En la nostra butxaca, ni millor ni pitjor. En una deflació, el problema és a càmera lenta. Però si els preus baixen un 1% cada any, és un 15% en deu anys. No només els preus seran un 15% més baixos, sinó que l’estat de tot serà més problemàtic. Aquest rumb és el que hem de canviar, el rumb de decadència.

M.P.: En això, 100% d’acord. El problema no és que els preus baixin. El problema és que el model espanyol i català és poc productiu. Hauríem de retenir enginyers, informàtics i gent preparada per fer productes que els xinesos no saben fer per mantenir uns salaris molt elevats. Aquest hauria de ser el nostre model, el del centre i el nord d’Europa. Si tenim un model de salaris barats, els nostres joves més ben preparats marxaran, i vindran immigrants no preparats per ocupar-los. Això és la decadència.