Ahir vam enterrar la mare. A Barcelona va fer un dia gris i plujós, i els cops de vent ens obligaven a agafar fort els paraigües al cementiri del Poblenou, on la mare es va retrobar amb el pare, setze anys després. Un sempre pensa que no escriurà frases com aquesta, però en dies com avui les paraules surten així de simples, perquè la mort té la capacitat de fer entendre la vida més clarament, i potser és per això que ens costa tant d’enfrontar-la.
La vida de la meva mare ha estat la de tantes dones de la seva generació: una nena durant la guerra, una adolescent durant la postguerra, cartilles de racionament quan va casar-se, a començaments dels cinquanta, i a partir d’aquell moment tot agafa una velocitat descomunal i neixen els fills i els néts, moren els pares, el marit, neixen els besnéts i sobre el moble de la tele ja no hi caben els marcs de fotos.
En aquests dies d’obrir calaixos oblidats de casa la mare, ens han caigut a les mans llibres de moral estricta amb què aquella joventut va ser educada, amb dos manaments principals per a les futures esposes: no fer Pasqua abans de Rams (demano als més joves l’esforç de buscar algú més gran que els ajudi amb la traducció) i complaure el marit tothora. Aquell món d’Acció Catòlica i de sardanes el diumenge al matí no s’assembla gens a la societat de moral líquida tirant a gasosa que retraten els culebrons de TV3, i dels quals la meva mare fruïa cada dia. No sé si en algun moment aquesta generació ha sentit que els havien estafat, perquè els canvis que han viscut han estat molt més profunds que passar del telèfon negre a l’Skype per saludar els néts d’Erasmus a l’estranger. Ha estat passar del tot està prohibit a la llibertat per decidir. I tenint en compte el que els he sentit parlar, aquelles dones nascudes als anys vint, sense desdir-se dels valors en què sempre han cregut i sovint associats a la fe cristiana, han acceptat que els canvis ens han portat una societat més lliure i menys hipòcrita, i potser amb resignació, però finalment amb alegria, han acabat contentes que les seves filles i nétes no hagin hagut de passar per la pressió d’unes convencions socials capaces d’amargar la vida de qualsevol.
Ha estat una generació de mares abnegadíssimes, sospirant per un 600, obligades a fer el miracle setmanal d’arribar a final de mes pel senzill procediment d’agafar una pesseta i fer-ne dues. Van veure néixer la classe mitjana i l’estat del benestar, i estan morint sense veure arribar el dia en què la pensió de viudetat no les condemni a continuar fent números.
Des d’ahir, quan van començar els condols, persones diverses m’han dit el mateix: que a la mare se la troba a faltar d’una manera diferent que al pare. Potser és perquè molts dels actes de la nostra vida quotidiana van ser apresos al costat de la mare. Un amic, fins i tot, em va advertir que em preparés perquè un dia aniré a trucar-li per comentar-li el darrer progrés dels seus néts. I que passaran els anys i encara pensaré a trucar-li. Quina sort, doncs: la mare no mor mai.
