Temps de conviccions. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Benvinguts al Nadal més polititzat de les nostres vides. Si l’endemà de Sant Esteve havia d’arribar la decisió de l’assemblea de la CUP, ara el consell polític que hauria de decidir la investidura de Mas es reunirà l’endemà de Cap d’Any, aquest dissabte dia 2.

Si volen saber qui compon i com funciona aquest consell polític, no es perdin la informació que firma Laia Vicens, avui, a les pàgines de política.

Si, com em sembla, ja en tenen un tip, els proposo la següent reflexió: som en un moment estranyíssim de la vida política del nostre país, és veritat. Però pensin que moltes de les opinions que estan sentint aquests dies sobre la immaduresa de la CUP o sobre si Mas s’ha begut l’enteniment, estan formulades pels que han viscut amb profunda molèstia aquest capítol històric que anomenem procés, gent que viu la contradicció de proclamar-se demòcrata i no acceptar un referèndum per a Catalunya, gent que s’omple la boca de Catalunya però la volen com una autonomia més. O sigui, que passés el que passés a Catalunya, els semblaria malament.

N’hi ha que diuen que als ulls del món, la credibilitat del procés està quedant tocada. N’hi ha prou de seguir amb un mínim d’atenció l’actualitat internacional per comprovar que tots els països fan les seves contribucions a l’absurd. La diferència és que els respectem perquè tenen un estat al darrere. No, Catalunya no és diferent, i en alguns aspectes és exemplar: l’extrema dreta xenòfoba és aquí residual, no juga cap paper al Parlament. Hem arribat fins a la majoria absoluta per la independència sense cap crisi de convivència.

Aquests dies estem incòmodes amb aquests tres mesos sense govern. Avui, a la contraportada, Salvador Cardús afirma que l’error ha estat interpretar el procés en clau agonística, com una lluita a vida o mort, i que ara hauríem de passar de l’engrescament a “la fortalesa, la perseverança i la prudència”.

La política espanyola també està incòmoda. Al mig de totes les opcions de formar govern hi ha el PSOE, i a Pedro Sánchez el volen fer fora una part del seus, els mateixos que li han imposat que no és que no pugui pactar amb Podem si no retira el referèndum, sinó que no pot ni parlar amb Podem si no retira el referèndum. Són els mateixos socialistes que li diuen a Rajoy: “Sembla mentida que no dialogui amb Mas”. És aquesta una manera realista, madura d’anar pel món? Quanta por de sortir al carrer a convèncer, quant egoisme. Que vagin fent: populars i socialistes són cada cop menys decisius a Catalunya.

Mirin, és normal que ens sentim decebuts pel bloqueig de la política catalana després d’un temps tan fluid i il·lusionant. Però involucrar-se en els afers de la vida pública demana més que entusiasme –que es desinfla–, demana convicció –que és més resistent.