Aguirre, els nacionalistes de Convergència i els animals polítics. L'editorial d'Antoni Bassas

L’acudit del diari d’avui, firmat per Bàrron, conté una expressió útil per abordar el moment polític amb què comença la setmana: “És un animal? Polític?”, prova d’endevinar un lleó del Congrés espanyol. Davant la doble resposta afirmativa, la resposta es fàcil: es tracta d’Esperanza Aguirre.

Ja saben la història: el PP no tenia candidat a l’alcaldia de Madrid, havia de substituir aquest fracàs sense pal·liatius que ha estat Ana Botella, a Rajoy li costa molt prendre decisions, Aguirre havia anunciat que deixava la primera línia de la política per estar amb la família fa dos anys i mig, després de ser ministra Amb Aznar i presidenta de la Comunitat de Madrid durant nou anys, però mai havia abandonat la primera línia dels micròfons i de la intriga. Ni la presidència del PP de Madrid, que ostenta des del 2004. El cas que és divendres, Rajoy va trucar-li per dir-li que ella seria la candidata a l’alcaldia. Era la trucada que Aguirre havia estat esperant. Aguirre no se n’havia anat mai. Aguirre és la viva expressió d’allò que deia Cela: “El que resisteix, guanya”. Fins i tot per a ella s’havia inventat un neologisme: “La lideressa”. Però, pel que sembla, l’encàrrec tenia lletra petita: la candidata havia d’abandonar la presidència del PP madrileny. I ara la discussió és aquesta. Qui guanya el pols, si el partit, o sigui, Rajoy, o la candidata. Que Aguirre encara pugui presentar-se a alguna cosa s’explica per la debilitat d’un PP tocat, i això inclou el seu líder. S’explica també per la cultura política espanyola i del PP, particularment, on el poder s’exerceix sense manies i verticalment. Només així s’explica que li encarreguin ser candidata a qui sota la presidència de la qual va començar a Madrid el cas Gürtel, pel qual 40 persones i el PP mateix van a judici. Que el seu número dos va ser detingut a finals de l’any passat. Que sota la seva presidència, Tele Madrid ha assolit cotes de manipulació i catalanofòbia mai vistes –segurament recorden aquell reportatge rodat a Catalunya el 2008, on una reportera deia: “Esto es una panadería. Sin embargo, el rótulo pone forn de pa”. Aquesta és la idea que Aguirre té d’Espanya. Segurament és un animal polític, però al servei de la seva carrera, disfressada de liberalisme i fonamentada sobre el populisme.

L’episodi és més profund. Ens parla de com, fins i tot ara, amb la societat profundament tocada per la crisi, amb la ciutadania exigint neteja, renovació i esperit de servei, la notícia continuen sent les lluites pel poder dins els partits i els personalismes. O les estratègies i interessos de partit per davant de la claredat en el relat, sobretot ara que s’acosten les eleccions.

Aquest cap de setmana, Josep Rull va dir al Consell nacional de Convergència que “creiem que la independència és la millor manera d’aconseguir l’objectiu [la justícia social], però no ens definim com a independentistes ni autonomistes, sinó que som nacionalistes catalans”.

Més d’un votant del 9-N deu estar preguntant-se què ho fa que el partit del president que va organitzar la consulta tingui necessitat de dir que no es volen definir com a independentistes, fins i tot fregant la col·lisió amb declaracions anteriors. L’estiu passat vaig entrevistar Rull. Li vaig preguntar:

“Convertir-se en un partit nítidament i indiscutiblement independentista?”.

Resposta: “Partit sobiranista amb aquests termes, sí-sí, que té com objectiu l'estat propi, la independència. Amb això sí que som molt clars”.

No s’entén gaire bé quina necessitat hi ha, no només de córrer el risc de confondre la gent –“perquè ho diuen ara, que no són independentistes?”–, de donar munició electoral a Esquerra, sinó fins i tot de tornar al nacionalisme, quan Catalunya fa temps que ha entrat en una etapa nacional, propositiva, i no defensiva i resistencialista. Sens dubte que salvar la federació amb Unió hi ha tingut molt a veure.

Vénen les eleccions, i no sempre es troben els neguits de la gent amb els interessos dels partits. I això a vegades fa la política més llunyana i menys comprensible.