El jutge Santiago Vidal ha estat suspès per tres anys en la seva condició de jutge, i la decisió l’ha pres el ple del Consell General del Poder Judicial.
Si intentéssim llegir la sanció a Vidal en clau jurídica, podríem preguntar-nos en quina llei està prohibit que un jutge, que continua treballant d’acord amb els principis d’imparcialitat, d’independència o eficàcia, no pugui al seu temps lliure redactar un esborrany de Constitució.
Però per més que la justícia espanyola l’hagi revestit d’aparença jurídica, som davant d’un càstig polític. No ho diem només nosaltres, ho ha dit Jutges per la Democràcia, ho van venir a dir, amb la seva oposició a la sanció, 9 dels 21 jutges que van votar ahir en contra que Vidal hagués de penjar la toga durant tres anys. Aquí hauríem d’aplicar el sil·logisme de Rajoy, quan va dir allò de quan dotze magistrats del TC prenen una decisió per unanimitat, “Oiga, por algo será”. Doncs aquí igual, si van votar dividits per la meitat, vostès mateixos.
I encara que hauria pogut ser pitjor, i l’haurien pogut expulsar, i al final no s’hi han atrevit per no fer l’escàndol majúscul, no per tot això la sanció deixa de ser un greu atac a la llibertat d’expressió. Fixin-s’hi. Si vostè diu: el dret a decidir no cap a la Constitució i és jutge, no li passa res. Si vostè diu que sí que hi cap, com van dir 33 jutges i fiscals catalans, els expedienten, l’expedient està obert durant un any, i una fotocòpia del DNI surt publicada a ‘La Razón’.
La notícia d’avui, doncs, és aquesta: a un jutge l’han apartat perquè les seves opinions no agraden al govern. És molt greu. Ja no ve d’una, però és molt greu.
Culmina així la setmana en què el TC va anul·lar la convocatòria del 9-N i la llei de consultes catalanes. Ara sabem que el 9-N va ser l’acte més rupturista que s’hagi fet mai a Espanya i que va constituir la millor de les desobediències, perquè va ser pacífica i democràtica. Com que el sobiranisme català s’ha alimentat sempre de l’actitud uniformista i separadora espanyola, és possible que el procés hagi rebut un nou impuls aquesta setmana, però com diu Carles Capdevila: “Queden mesos perquè els candidats del 27-S assumeixin que marxar d’un lloc on no et respecten és un estímul per a molta gent, però que l’estímul imbatible és seduir amb un lloc millor”.
Aquest lloc millor, amb una Hisenda pròpia o amb una llista d’actius i passius que caldria negociar amb Espanya, no podrà desplegar-se ara en forma de llei, perquè el Consell de Garanties Estatutàries n’ha fet un dictamen en contra. En dictamen ens posa davant la realitat: per allò que no tenim competències, no podem fer lleis, no es poden aprovar, però seran tombades per l’estat. El que no vol dir que no es puguin anar redactant, per si el 27 de setembre una majoria de catalans votés per la desconnexió de estat espanyol.
Per cert, avui llegiran que l’Estat a través del FLA li donarà 8.200 milions d’euros a Catalunya perquè es financi. Bé, recordin que Catalunya va recaptar el 20% de tots els impostos d’Espanya, 33.000 milions d’euros –dades del 2012–, dels quals n’hi queden 19.000. Que en rebi 8.200 en forma de préstec de l’Estat no és més que que l’Estat li torni una part de la riquesa que creen els catalans. Convé no oblidar-ho. Per coses com aquesta un jutge s’ha jugat la carrera. Com diu Santiago Vidal, “només hi ha fracàs quan t'oblides dels teus ideals, els teus objectius i els teus principis”.
Acabo parlant d’això, encara que des d’un assumpte molt diferent. Deuen haver vist membres de l’autodenominat Estat Islàmic destruint obres d’art de milers d’anys. L’escena m’ha recordat la resposta atribuïda a Winston Churchill, a qui van demanar que retallés la inversió en art per tenir més recursos per lluitar a la guerra, i ell va contestar: "Aleshores, per què lluitem?".
