Enric Casasses: “Abans teníem una civilització. Ara tenim un imperi”

Entrevista al poeta, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020 

Enric Casasses Figueres o Casasses i Figueres?” “Sense la i, que té una cadència més elegant”. I així, tot. Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) és poeta i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020, guardó que li serà lliurat d’aquí deu dies i del qual va tenir coneixement a través d’una carta del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, que li va portar en mà Marcel Mauri a casa seva. Diuen els crítics que Casasses ha refundat la poesia catalana contemporània, però no cal ser especialista per percebre la sensibilitat personal, la independència de criteri, l’originalitat del comportament o la qualitat intel·lectual de l’artista. Coincidint amb el premi, Casasses acaba de publicar assagets (“en minúscula. mentre no s’anul·li el judici contra els jordis, cuixart i sànchez, només penso escriure en minúscules”, explica al llibre), tres assajos sobre l’art i els artistes com a excusa per parlar sobre la vida.

¿El premi li fa una barreja d’il·lusió i de ràbia per les circumstàncies?

Sí, bé, la ràbia és que des de l’un a zero, i d’abans, que no parem de guanyar eleccions i continuen manant els altres. Jo encara no he entès com va això. Però vaja, ja s’arreglarà, suposo. No vull fer la crítica que qui ha perdut és per culpa seva. No hem perdut i evidentment que s’hauria pogut fer millor. Jo no vaig a favor de ningú, jo soc anarquista, estic en contra de tots els partits polítics, però voto per la independència. Com a anarquista em sento moralment obligat a qualsevol moviment per la llibertat, sigui individual o col·lectiva. Ja trobo dubtosos els presoners comuns...

En Joan Brossa explicava que una vegada va anar a renovar el carnet d’identitat i li van preguntar: “ ¿Profesión? ” I ell va dir: “Poeta”. I el funcionari va entendre paleta , i paleta li van posar. Quina és la seva?

Aquesta de Brossa me’n recorda una de Don Ramón María del Valle-Inclán, que el van agafar en una manifestació a Madrid: “ ¿Nombre y apellidos? tal tal. ¿Profesión? Escritor. ¿Sabe leer y escribir? No ”. Poeta és una mica estrany. O artista. Són termes que al principi em costava d’admetre. Què vols dir, que ets un inspirat i que tot el que facis et sortirà bé? Poeta professional seria la inspiració professional. Sempre estem en aquesta corda fluixa, però el fet és que la paraula treballada, l’artesania de la paraula, que deia en Cuixart, és la cosa que m’ha interessat més de la vida, a part de la vida mateixa.

Com la treballa aquesta artesania?

Faig una mica de tot. Tinc llibretes i sempre porto alguna arma per si de cas, llapis... A vegades tens una idea clara del que vols dir i a vegades simplement comences a escriure i et surt una cosa de dins que la tens com latent. El moment de trobar que això surti i no frenar-ho i que surti fluid, doncs va com va, a vegades surt bé i a vegades no tant. Els primers anys pensava: “Ets un autista, només parles de tu mateix”. No ho sé, hi ha l’estil Joan Vinyoli, que arriba a tothom. O l’autor que sembla que parli de part enfora i que no parli de si mateix, com el Joan Brossa.

Acaba de publicar assagets . Tots tres en vers. Un és sobre Paganini, un altre sobre Gaudí i l’altre es basa en la sardana Amb el porró en fresc , de Josep Blanch i Reynald. Curiosament, Paganini va morir el 1840, però el van enterrar el 1896.

Va continuar de gira.

Què li ha agafat amb Paganini?

No ho sé ben bé, no l’havia sentit gaire. I havia sentit la frase famosa de “ Paganini non ripete ” (no repeteix), que en italià és com un refrany. És un personatge molt original, em va anar enamorant. Com més l’he conegut més me l’estimo, diguéssim. Paganini, Gaudí i Blanch i Reynald són tres artistes que m’han enamorat.

Expliqui’m la influència d’un arquitecte com Gaudí en un escriptor.

És difícil. El que noto que m’hi acosta és l’art de voler fer coses boniques, que és revolucionari de debò. I que la bellesa del món és l’argument més fort contra la plaga cruel de l’opressió, que l’art de la bellesa és lluita contra els preus posats a les persones, contra les injustícies, contra el no repartir... De tant en tant caic una mica en el pamflet aquest... Ja ho diuen Ramon Llull i d’altres... Jo he desconnectat bastant de la tele però t’arriba igual, perquè a cada parada d’autobús veus anuncis amb uns valors que la majoria fan plorar o fan riure.

El risc per a l’artista que fa una cosa bonica és que tothom li digui “És bonic això que has fet” i ell vulgui repetir l’èxit.

Sí, quan feia el batxillerat, la senyora Carme Serrallonga, que era mestra de literatura i en sabia molt, va dir: “ La plaça del Diamant és genial, però la Rodoreda la va pifiar volent tornar-la a fer amb El carrer de les Camèlies ”. Quan jo vaig llegir El carrer de les Camèlies vaig pensar: “Doncs no, no la va pifiar”. De fet, és una altra novel·la que segueix una mica aquella forma, però és una altra novel·la, i a mi potser m’agrada més El carrer de les Camèlies, què vols que et digui. Jo tinc un aforisme o una excusa per quan em repeteixo: “Hi ha autors que es repeteixen i d’altres que insistim”.

Li dius a Paganini: “i si no ho sap, que ho sàpiga: / té un amic al futur / que sí, que pot comptar-hi”.

Sí senyor. Aquest final em va sortir bé, jo n’estic content i li he fet una declaració d’amistat a través dels segles a Paganini i aquí la tens. Paganini era un apassionat de la vida. Estava ajuntat amb una soprano, van tenir un fill i ella no va voler-ne saber res. I Paganini es va quedar amb ell. De petit i després de gran anaven junts a tot arreu. És guapa la història.

Vostè també és un apassionat de la vida.

Potser sí, perquè a vegades et sents més aixafat i no tens ni ganes de sortir del llit. Hi ha molta merda, hi ha coses molt difícils, però ningú se’n vol anar de la vida, és una cosa que tothom vol tenir ulls i veure què passa i com acabarà.

Ni Maragall se’n volia anar. Ho diu al Cant espiritual .

No soc l’únic.

¿Li agrada com està quedant la Sagrada Família?

A mi, de la Sagrada Família, m’agrada la part del Gaudí. Quan eren les quatre torres jo hi havia anat bastant, i el perfil de Barcelona amb aquelles quatre torres, per a mi, era com el perfil de París amb la Torre Eiffel. Era el símbol de Barcelona, elegantíssim, i la d’ara és una cosa pesantíssima. No sé quin articulista era que deia que així com les formes de Gaudí sempre evoquen la natura, les formes noves de la Sagrada Família evoquen els programes informàtics. L’altre dia hi havia un comentari d’algú que deia: “Gaudí m’agrada molt, però si m’hagués de dissenyar una cuina no li demanaria pas a ell, jo vull una cosa pràctica”. És una idea completament equivocada. A la Casa Batlló està tot pensat en el sentit pràctic fins a l’últim detall: els llocs d’estendre roba, els llocs d’estendre roba per quan plou, els desaigües, tot, tot ho té molt pensat. No és una casa incòmoda. El que és incòmode és visitar-ho; en canvi, viure-hi devia ser molt bo. Al llibre dic que Gaudí m’és amic, que “em parla directament, / no em fa fer cap sagrament / i m’insufla llibertats, / amors en llocs no ideats, / alegries, flors de maig”. Ja m’entusiasmo. Té un punt de potència espiritual que trenca esquemes. L’art en general trenca els esquemes d’esglésies, sectes i polítiques.

L’últim assaig és potser el més casassià, perquè està dedicat a una sardana que es diu Amb el porró en fresc . Com ha anat això?

M’havia captivat el títol i la sardana, tot alhora. Vaig pensar que això era un himne a una forma de vida que s’ha acabat. Alguns diuen que aquell sistema era opressiu. Bé, i aquest també, però aquell sistema era una civilització. El nostre és un imperi. No sé com dir-ne, però a cada poble hi havia algú que sabia fer espardenyes i sabia fer cadires. Ara si cau una bomba a la fàbrica de sabates ens quedarem que ningú no sap fer sabates. Estem a la mercè de la companyia de la llum, que dic en algun altre llibre. Abans teníem una civilització, ara tenim un imperi, no és una civilització això, no sé què és, però el poder no ha tingut mai els canals que té ara. Ni les armes ni els altaveus que té ara, de manera que tota la creació surt de baix. Tots els oficis, les artesanies, si se’n van fer gremis i normes és perquè la gent ja havia imposat uns ritmes i unes coses. Ara, en canvi, tot ve de dalt, tot ve fet, no sabem fer res, tot ho comprem fet.

¿Amb les llengües està passant el mateix? Penso en el domini de l’anglès.

Amb les llengües petites, depèn de quina tinguis al costat. Perquè si tens el segon o tercer idioma més parlat del món i que a sobre encara té ganes d’eixamplar-se més, és molt més complicat que si ets l’eslovè. Els eslovens són 2 milions i estan tan tranquils i independents i tot. L’anglès internacional és una degeneració d’això i potser passarà com amb el llatí, que sortiran no sé quants idiomes... A Jamaica no diuen “ Don’t cry”, diuen “ No woman, no cry ”, és una gramàtica completament diferent. Ara l’anglès s’infiltra de mala manera, hi ha moltes coses que diem en anglès i sense saber-ho: “Posa l’alarma”. No, posa el despertador, l’alarma és per sortir corrent i ara ja ho diuen tots, per culpa dels mòbils que ja venen amb el vocabulari aquest traduït així. I d’aquestes n’hi ha les que vulguis.

En aquest assaig del porró parla d’aquella alegria íntima i senzilla de quan estàs en un dinar amb gent de confiança, a l’aire lliure...

Aquí en vaig fer una expressament per... per fotre’m amb els accents diacrítics, que diu que quan som en un d’aquests dinars sentim una mena de seguretat molt fonda: “parlem de la seguretat de parir que té la dona / que està a punt de parir per exemple. / la seguretat que té la dona te la dóna la dona...”

Vostè inaugurarà la Biennal de Pensament. Això ja no és de paleta, això és de filòsof.

I, a més, al ser biennal, has de fer una cosa que aguanti dos anys.

Un president del Barça que va fer una biennal d’art va dir que havia agradat tant que la farien cada any.

Està bé això. Hi haurà música electrònica al darrere. He escrit una cosa amb la idea aquella antiga de l’art com a forma de convocar unes forces, com a amulet, una mica desvetllar certes energies. Hi ha hagut una mà de despertaments, la Renaixença, l’època de la República, l’època de l’un a zero o 1 d’Octubre. A veure si acabem de despertar del tot. Hi va haver un crític que se’m va voler carregar el llibre aquest Que dormim? I he de reconèixer que estava ben trobat, perquè va escriure: “No dormim, però potser badem”. Puc afegir una cosa?

Per favor.

Com que l’assaig sobre Paganini i sobre Gaudí són en mètrica fixa i en canvi l’altre és mètrica descosida, per dir-ho així, o vers lliure, o com n’hi vulguis dir, m’han dit: “Home, el tercer és una mica més...” No, el tercer és que jo volia dir allò i fer un himne a la civilització antiga. També en sé els defectes, però jo volia cantar el positiu de la civilització, diguem-ne, pagesa, i no vaig trobar una forma per cenyir-ho, però és igual, m’ha sortit descordat, hi he abocat tot això i he fet un himne al porró.