Camí del cim del món, un altre cop. El Barça torna a inscriure el seu nom al palmarès de supercampions europeus, i amb quatre Supercopes, queda en solitari a un sol títol del Milan, que és l'equip que ha guanyat més cops aquesta copa. Amb una, allà a baix, queda el Reial Madrid. Poques competicions com aquesta expliquen el canvi de guàrdia que s'ha operat al futbol internacional en els darrers 20 anys. En una cadena que comença en Cruyff i acaba en Guardiola.
Títol a títol, el Barça està construint una història que ara ja és llegenda. I el millor és que no s'albira el final. Mirin la cara d'alegria de Messi quan marca el primer, i com assisteix Cesc, que corre a la recerca del temps perdut, marca el segon en fina definició i embogeix.
No s'albira el final mentre Víctor Valdés estigui tan imponent sota els pals de la porteria blaugrana, Javier Mascherano sigui un multitasques impertorbable, mentre Dani Alves i Pedro es buidin a cada partit, mentre Seydou Keita se sacrifiqui per tot el camp, mentre Xavi Hernàndez governi, Andrés Iniesta condueixi amb una elegància de la qual parlarem als nostres néts, mentre Lionel Messi faci el que els altres no saben fer, i mentre el relleu es digui Cesc Fàbregas, Alexis Sánchez, Thiago Alcántara i Montoya. Un relleu que estigui a punt per demostrar que ells també poden ser titulars.
Avui tothom sap que Guardiola ha sumat el seu 12è títol, i podríem recitar de memòria el relat de la seva increïble història, del 2 a 6 al Santiago Bernabéu a la segona lliga de campions, passant pel 5 a 0 i les tres lligues. Però Guardiola ja està molt més enllà del seu llegat al palmarès i entra directament a la categoria de refundador del club, en convertir el Barça en un equip de culte. Cruyff va ser el de "sortiu i disfruteu", Guardiola és el de "sortiu i guanyeu", i això, un any, dos anys, tres anys, quatre anys.
El concepte de felicitat
El Barça s'ha convertit en un objecte d'admiració mundial i en la ruïna absoluta del seu rival més acarnissat, un Reial Madrid que no és capaç d'acceptar esportivament la manifesta inferioritat.
Josep Guardiola ha capgirat la manera amb què mirem el futbol, amb què els rivals miren el Barça, amb què els socis miren el seu equip tantes vegades dissortat i des de fa tres anys al cim del món. Ara sabem que la felicitat era això: acostumar-se a jugar les finals i guanyar-les.
