I de cop, el focus del món es va dirigir sobre Barcelona

BarcelonaMirin bé la fotografia d’aquí al damunt. Exactament així estava Barcelona minuts després que Samaranch anunciés al món el gaudium magnum. Una micromultitud s’havia concentrat a la plaça Catalunya, sense WhatsApp ni Twitter, només amb la ràdio de transistors. L’únic escalfament emocional l’havíem fet la nit abans, quan TV3 va emetre la pel·lícula de la candidatura dels Jocs, firmada per Leopoldo Pomés, amb Pasqual Maragall corrent per l’avinguda Gaudí, vestit amb un xandall blanc, acompanyat de tot de joves prevoluntaris.

«‘À la ville de...’ Barcelona!» 30 anys després

Més havia hagut de córrer l’alcalde, tres dies abans, quan va decidir abandonar Lausana i tornar a Barcelona per assistir a l’enterrament del policia nacional que ETA va matar a Barcelona amb un cotxe bomba, amb evidents intencions d’aprofitar-se del focus internacional que, excepcionalment, gravitava aquelles setmanes sobre la ciutat.

Quan l’endemà, cap al migdia, van sonar les paraules màgiques des de Lausana, va ser com quan Iniesta va marcar el gol a Stamford Bridge, però sense distinció de samarretes ni de barris. Barcelona organitzaria uns Jocs Olímpics. La gent entrava a les cabines a trucar: “Mare, ¡¿que ho has sentit?!” El barceloní, de natural discret, va entendre que allò canviaria la ciutat per sempre. Que aquell dia estava emparentat amb el 1888 i el 1929. I va trencar les maneres per un dia, ben bé com les deuria trencar el 1931, però com no va gosar trencar-les el 1975, quan la tele matinal va fer una altra mena de proclamació, igualment esperançadora.

Barcelona tornava a ser la ciutat dels prodigis i allò era molt més que l’anunci de quinze dies de Disneylàndia. El 1986 la reina indiscutible dels matins era la ràdio. Vaja, com ara, però molt més, perquè tot just aquell any Televisió Espanyola havia començat les seves emissions matinals. TV3 va fer un programa especial, i a Catalunya Ràdio el cap de programes, Josep Cuní, va encarregar a l’autor d’aquestes línies la direcció i conducció d’una emissió que va acabar ben entrada la tarda. Lluís Canut, cap d’esports, era a Lausana al capdavant del desplegament del departament informatiu.

A punt d’entrar a l’estudi, un bidell em va allargar un telegrama: “Mejores deseos para Barcelona 92. Saludos. Radio Euskadi ”. A l’emissora autonòmica Onda Madrid havien fet una enquesta: “¿Creu que Barcelona guanyarà? Sí. ¿Vol que guanyi Barcelona? No”. Ningú no les tenia totes. A l’estudi d’informatius de Catalunya Ràdio hi vam entrar un televisor, des d’on vam sentir l’ Himne olímpic i a continuació vam veure Samaranch caminant per l’escenari del Palau de Beaulieu, amb cara de pòquer, enmig d’un silenci espès, prenyat de totes les derrotes històriques de la ciutat.

Els equilibris de sempre

Samaranch ha deixat llargament explicat que, en cas de victòria, havia pensat dir el nom de la ciutat en català i el nom del país (España) en castellà, en una nova demostració dels equilibris de sempre, equilibris que coneixerien el seu cim durant la pax olímpica.

Un cop refets de les emocions, vam connectar amb el Palau de la Generalitat, on Josep Cuní va recollir en directe les primeres impressions del president Jordi Pujol, que més enllà de les alegries de rigor ja estava calculant les derivades. Vam entrevistar Maragall, que va convocar tothom, aquella nit, a les fonts de Montjuïc, on va saltar eufòric amb un abric de Grisby, i on va dir que “el que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya!” (d’acord, Pujol?), “i el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya!” (d’acord, Espanya?). Han passat 30 anys i el federalisme encara no ha arribat a Madrid. Bé, i els Jocs Olímpics tampoc.