08/04/2012

La gran acusació

3 min
Obama en un moment del seu discurs a la seu d'Associated Press.

Obama i els republicans coincideixen en una sola cosa: si al novembre guanya l'altre, els Estats Units desapareixeran tal com els coneixem. I la culpa serà de l'agenda radical de l'altre. Newt Gingrich va afirmar al gener a Nou Hampshire: "Tenim el president més radical de la història. Vuit anys d'Obama canviaran la naturalesa d'aquest país". Aquesta setmana Obama els l'ha tornat: "Els republicans disfressen de reducció de dèficit el que en realitat és un intent d'imposar al país una visió radical".

Res de nou en el vell truc electoral mobilitzador de "la pàtria està en perill", que tant Obama com els seus adversaris utilitzen per advertir que, aquest cop, el que està en joc no és la presidència del país sinó la supervivència de l'ànima d'Amèrica.

L'ànima del món desenvolupat

Però no tot és un truc. Perquè en realitat és molt més greu: és l'ànima del món desenvolupat, tal com l'hem conegut des de la Segona Guerra Mundial i, singularment, des de la caiguda del Mur de Berlín, el que està en perill. Les circumstàncies del 2012 imposen a les eleccions nord-americanes el mateix to d'urgència nacional que estan tenint a França o que van tenir a Catalunya el 2010. El cas americà presenta un dèficit incontenible combinat amb un bloqueig del Congrés que ha portat el país a perdre, per primera vegada a la història, la qualificació triple A del seu deute.

Un atur que baixa massa lentament, unes economies familiars ofegades per hipoteques més grans que el valor de mercat de les cases i l'espiral indecent de les matrícules universitàries. I a sobre, Europa demanant rescat a l'altra banda de l'Atlàntic. En aquest context, els mercats han imposat el dogma de la reducció dels dèficits pressupostaris. Vint anys després d' El final de la història de Fukuyama sembla que el món s'enfronti al final de l'economia i que els mercats desconfiïn dels estats que fan polítiques públiques. En el fons, quan Obama i els conservadors discuteixen sobre l'ànima d'Amèrica es refereixen al paper de l'Estat. La surgència del Tea Party s'explica per un corrent, imprecís però popular, a favor de la disciplina fiscal i el govern petit. D'això van aquestes eleccions.

Els conservadors somnien a retallar-ho tot excepte el Pentàgon, sense apujar ni un centau els impostos dels que més guanyen, per allò que la pressió fiscal desincentiva la creació d'ocupació. Però Obama no ho compra: "Als més rics els van abaixar els impostos enormement el 2001 i un altre cop el 2003. Ens van prometre que aquestes rebaixes ens durien a una creació d'ocupació més ràpida. No va ser així".

Les pauses d'Obama eren cada cop més dramàtiques, quan es preguntava: "¿Podem tenir èxit com a país quan a un nombre cada vegada més petit de persones els va excessivament bé, mentre que un nombre creixent les passa magres per tirar endavant? ¿És inadmissible -afegia- retallar en educació quan la majoria de llocs de treball de classe mitjana d'avui i futurs requereixen més que un diploma de secundària?"

I llavors la trompada: "Els pressupostos republicans són un mal dissimulat darwinisme social, antitètic a la nostra història com a terra d'oportunitats [...], com a lloc on la prosperitat no es filtra des de dalt sinó que creix des del cor de la classe mitjana. I tallar el que veritablement necessitem per fer créixer una economia que duri -educació, recerca i desenvolupament, infraestructures- és una recepta per al declivi. En algun moment tothom s'ha beneficiat de les inversions que vam fer als 50, 60, 70 o 80. ¿Ara traurem l'escala a la pròxima generació?"

És per pagar aquestes polítiques que Obama insisteix a apujar els impostos als que guanyen més d'un milió de dòlars a l'any. La negativa republicana és granítica. Els nord-americans desempataran al novembre.

stats