Els borbons i els habsburgs americans: cap a unes altres eleccions Clinton-Bush. L'editorial d'Antoni Bassas

Hillary Clinton ha anunciat aquesta nit que es presenta a la nominació del partit demòcrata per a la presidència dels Estats Units, en les eleccions que se celebraran el novembre de l’any que ve, el 2016.

Serà la segona vegada que ho intentarà. A la primera, va ser derrotada inesperadament, dolorosament, després d’unes primàries inacabables, per un senador desconegut i sense pedigrí anomenat Barack Obama.

Aquest cop, Hillary té la nominació a la butxaca. No hi ha Obamas al fons d’armari demòcrata ni aspirants que puguin enfrontar-s’hi amb els diners ni els contactes de qui ha estat primera dama d’un president superpopular com Bill Clinton i secretària d’estat durant quatre anys.

Una altra cosa és que Hillary pugui guanyar les eleccions. Després de 8 anys d’Obama el país pot mirar cap a la dreta. L’avantatge per a Hillary és que tampoc els republicans van sobrats de talent presidencial –el que sembla increïble en un país ple de talent i on la dreta pot pagar-se la campanya que vulgui– i no seria estrany que el rival de Clinton fos un Bush, Jeb Bush, germà petit del president de les mentides en la guerra de l’Iraq.

Què té a favor Hillary? La seva intel·ligència, la seva experiència, una posada en escena impecable, presidencial, una història forjada en les dificultats: la infidelitat del marit en el cas Lewinsky, la derrota davant Obama, tots els diners de l’establishment, que saben que amb ell poden estar tranquils, perquè res no canviarà, la simpatia de Bill Clinton, la màquina de suports –i, per tant, de fer diners– de la fundació del seu marit, la Clinton Global Innitiative, on quan no hi ha el Bruce Springsteen hi ha els Stones, el suport d’Obama –tant com ell en necessiti–, que tothom la coneix i que ella coneix a tothom que s’ha de de conèixer, als Estats Units i al món. I la importància de ser dona: seria la primera presidenta. I ser el primer en alguna cosa és sempre notícia, i en aquesta cas, seria història.

Què té en contra Hillary? Doncs que els milions d’americans que s’han vist expulsats de la classe mitjana o que difícilment hi aconseguirien entrar, no tenen gaire raons per pensar que aquesta candidata de l’establishment pot aconseguir-los una sanitat més assequible, una universitat més barata, un aire més net o uns llocs de treball més ben pagats. Hillary trepitja catifes i vola en primera classe des de fa més de 20 anys. Els seus quatre anys a la Secretaria d’Estat no va aconseguir el ‘reset’ amb Rússia o no va veure venir la Primavera Àrab.

Per això, el vídeo amb què s’ha presentat aquesta nit se centra en històries d'americans reals: nous llocs de treball, noves cases, una parella de gais casant-se i uns germans que parlen castellà i Hillary es posiciona com una lluitadora, no com a rival d'un demòcrata ni com a oponent d'un republicà.

I acaba dient: “Els americans normals i corrents necessiten una defensora, i jo vull ser aquesta campiona, perquè pugueu fer alguna cosa més que anar fent i aneu bé, perquè quan les famílies són fortes, Amèrica és forta”. Notin que no parla de classe mitjana, que parla d’“americans normals i corrents” perquè sap que classe mitjana ha deixat de ser una posició estable.

Hi ha una última dificultat que haurà de superar, Hillary Clinton: demostrar que si als 67 anys, l’edat en què la gent es jubila, ella s’embranca en una feina esgotadora, no és per omplir la vanitat, sinó perquè pot fer servei, perquè pot posar al servei de la gent la seva intel·ligència, expressada en aquell acudit:

Bill i Hillary paren a posar benzina, i ella diu: “El noi de la benzinera va ser el meu nòvio”. Bill contesta: “Si t’haguessis casat amb ell, ara series la dona d’un benziner”. I ella replica: “No, ell hauria estat president dels Estats Units”.