El judici al plató: "És com si a un homicida no li parlen de la mort"

BarcelonaLa veritat va sortir ahir del Tribunal Suprem més abonyegada que els Nissan Patrol de la Guàrdia Civil. La trompada més grossa li va donar l’ex secretari d’estat de Seguretat José Antonio Nieto. Preguntat per si l’1 d’Octubre hi va haver càrregues policials, va contestar: “El que coneixem com a càrrega policial, cap”. I llavors, quan el terrabastall de l’estupor devia arribar a Madrid, va afegir una frase que passarà a la història (de la infàmia, concretament): “Càrrega, cap. Sí que hi va haver ús de la força de manera cridanera”. Qui té la força imposa el relat.

Els dos subscriptors de l’ARA que ho van sentir al plató encara no s’han refet: Manel Berché, de Barcelona i prejubilat del sector del comerç, i Jesús Gellida, de Tarragona i politòleg i tècnic d’inserció laboral, autor d’ El canvi global (Círculo Rojo, 2017). Al seu costat, impregnant el visionat amb els seus coneixements tècnics i la seva elegància personal, Esther Giménez-Salinas, professora experta en dret penal i rectora de la Universitat Ramon Llull entre el 2002 i el 2012.

Nieto ha començat d’una manera correcta. No és ni un Rajoy, ni una Soraya, ni un Zoido, que no recorda res: contesta al fiscal amb pèls i senyals, i fins i tot, segons Giménez-Salinas, marca algun punt quan afirma que la Junta de Seguretat convocada pel president Puigdemont va ser “surrealista”: “Ens reuníem per evitar l’1 d’Octubre amb els que convocaven l’1 d’Octubre”. Diu la professora que li recorda la contradicció del conseller Forn: era un polític a favor del referèndum i un conseller d’Interior disposat a fer complir als Mossos els manaments judicials per impedir-lo. Nieto marca un altre punt: “L’independentisme va aconseguir que es veiés com a inductors de violència la Guàrdia Civil i la Policia Nacional”.

Però hi ha un moment que Nieto s’agrada i comença a fabricar un relat separat dels fets i parla de “la violència que tots vam poder veure”, o afirma que “Trapero va posar com a excusa per no intervenir que hi havia nens petits i persones grans”. I per més voltes que hi donen, cap dels tres convidats al plató de l’ARA aconsegueix veure la rebel·lió per enlloc. Giménez-Salinas va repetint cada deu minuts: “Penalment no és rebel·lió, tota l’estona estan parlant de desobediència”, i ens remet a un article publicat a l’ARA el 21 de febrer en què recorda que el tribunal de Schleswig-Holstein va detallar quina quantitat de violència calia per considerar provat el delicte de rebel·lió: força més que els Nissan abonyegats i el con volador.

Per al Manel, Nieto incorre en diverses contradiccions i, a preguntes de l’advocat Melero, ha perdut la seguretat que havia mostrat davant el fiscal. Al Jesús l’indigna especialment que afirmi que la policia espanyola va parar d’atonyinar votants perquè s’havien llevat molt d’hora, molt d’hora, i que a la tarda estaven cansats: “És un comentari surrealista, com pot dir que no hi va haver ordre política de retirada, si les imatges de la violència van fer la volta al món!”

L’estil directe i tècnic de Melero agrada (inclosa aquella mica d’intimidació del testimoni que va esborrar-li el somriure a Soraya), i, just abans de dinar, Benet Salellas remata la feina. Quants policies van hospitalitzar? Cap. Quants van agafar la baixa? Cap. Nieto arriba a parlar “d’incidència” per referir-se als fets del 20 de setembre davant d’Economia. El Jesús i el Manel ho celebren. S’acaba la sessió i l’Esther Giménez-Salinas no se’n sap avenir que en les quatre hores de vista oral d’avui no s’hagi pronunciat la paraula “rebel·lió”: “És com si a un homicida no li parlen de la mort”.