03/10/2011

El poder i l'autoritat

3 min
Sembla que Guardiola no té límits en el seu compromís amb la feina.

La recent reflexió de Guardiola sobre els perjudicis que la judicialització de la vida Barça està causant a la unitat del club ha estat escoltada amb respecte per la immensa majoria, en una nova demostració que l'actual entrenador encarna la vella diferència entre poder i autoritat: el poder te'l donen i l'autoritat te la guanyes. Guardiola té la que s'ha guanyat durant els vora 30 anys en què ha estat un nen de La Masia, un excel·lent futbolista i capità del primer equip i, sobretot, el millor entrenador de la història del club.

Els èxits són font d'autoritat, però el crèdit de Guardiola no procedeix només del tresor que ha acumulat a la sala de trofeus, sinó del fet que ja fa més de tres anys que és el principal ideòleg del Barça, la persona que construeix amb coherència la narració diària de la institució.

Ho fa des de la sala de premsa, allà on al segle XXI es juga el tercer temps, on abans i després dels fets sobre la gespa cal anar a guanyar la batalla del relat. Allà hem sentit a Guardiola frenar eufòries, animar estats d'ànim, combatre ismes -començant pel victimisme-, enfrontar-se a Mourinho i a Pérez, parlar en català a Espanya, lloar el contrari o donar gràcies als jugadors, i sempre encomanant autoestima entre els propis i respecte pels l'adversaris, sempre aixecant el nivell dels discurs públic.

I tot i així, els límits de la seva autoritat són diversos. Límits personals, perquè s'equivoca com tothom; esportius, perquè, malgrat tot, ell també depèn dels títols, i sociomediàtics, perquè el poder és gelós de l'autoritat. Sense oblidar que el reconeixement constant de les seves virtuts ha tingut puntes d'un papanatisme indigest.

El que sembla que no té límits és el seu compromís amb la feina. Aquest any, mig amagat entre les dues Supercopes guanyades a l'agost i les golejades i les polèmiques del setembre, estem assistint a una nova i agradable sorpresa: la rara capacitat d'aquest entrenador per reinventar el joc de l'equip, treballant amb el mateix entusiasme que si fos el primer any i no hagués guanyat res.

Guardiola lidera un equip de tècnics i jugadors que ja fa tres anys que es neguen tossudament a acceptar que cada any serà més difícil, i el que hem vist en els onze partits oficials de la temporada, amb la novetat de registres de joc, aspira a desafiar la teoria de l'escurçament dels cicles esportius. De tot el que fa el Barça, això és el més difícil.

Hi vaig pensar aquesta setmana, escoltant Ferran Adrià a Washington. El xef explicava que va decidir tancar El Bulli i obrir un taller de cuina accessible a tothom per no caure en la monotonia, perquè se sentia instal·lat en la rutina de la perfecció. I Adrià deia que rutina i monotonia no són el mateix. Que monotonia és avorriment i rutina és quan saps el que passarà abans que passi.

Les variacions de Guardiola em fan pensar que encara viu en la rutina de la perfecció, i no en la monotonia de la feina. Una magnífica notícia per als que esperem que ni ara ni en el futur, el dia que plegui Guardiola, el Barça no abaixi el nivell d'autoexigència.

El partit

El Molinón no va veure ahir el millor partit del Barça, precisament, i, posats a assenyalar, Messi ha tingut tardes millors. És el problema d'estar massa ben acostumats. Ara bé, l'equip hi va posar el coll (especialment Mascherano, trepitjat involuntàriament per Alves al límit de la mitja part). Malgrat que a la segona part l'Sporting va aconseguir separar les línies del Barça, la primera va ser un monòleg blaugrana. I si el marcador no va augmentar és, en part, perquè és evident que perquè al Barça li xiulin un penal a favor cal que el defensa tregui una pistola.

stats